Casa de la Vall

Fora, nevava fort. Potser molts dels invitats haurien de sojornar aquell capvespre a casa, i gairebé segur durant tota la nit. Les dones, Eugeni, ja ens preparàvem per mor de preparar màrfegues i mantes per cobrir-los. 

L’Antoni, Eugeni, que era lladregot, ho sabia explicar. Jo em quedava embadalida, com si no pogués ni respirar. És que romania encantada. Ell, el teu padrí, t’ho explicava, com si fos un conte de fades. 

Doncs bé, arribaren a la sala de consell. Es plaçaren en dos rengleres. S’agenollaven els consellers. Fixa’t, Eugeni, en aquells temps hi havia temor de Déu. Ai, ara, si gairebé no saben com es diuen. I feien oració, o almenys així ho semblava. I el bisbe passava, com un gall de corral, entre les dues fileres. Quin protocol, senyor! 

Au Quisso, deixa de gemegar. L’Eugeni no pot tardar gaire, li diu l’Agnès, mentre acaronen els dits els pinyols d’oliva del seu rosari que masega, dia a dia. 

I després, s’asseien tots en cadires de palla, de respatller alt, servant l’ordre històricament acceptat i respectat. 

Venien els de Canillau, nen. Després, els d’Encampo, i Ordinavi, i la Maçana, i els d’Andorra la Vella i «Sancta Columba», i Laurèdia. Que bonic no, Eugeni? Jo no sé de lletra, t’ho he dit moltes vegades, però els pobles petits necessitem aquestes coses: creure’ns importants alguna vegada, encara que només sigui quan arriba un nou bisbe. 

Era una litúrgia atàvica, Agnès, ens explicava el teu padrí, nen, feta d’anys i panys, de penúria, de respecte, de passió.  

La finalitat del meu passeig és acostar-me a la Casa de la Vall. La Casa de la Vall ha estat molt descrita pels viatgers que han passat per aquest país. Què se’n podria dir més? És un casalot construït el segle xv, d’aspecte defensiu, amb matacans i una garita i una torre que no té res de particular, però que a mi em sembla justíssima per a Andorra. Té un aspecte seriós i sever. Per a la representació que té Casa, que es pot demanar més? 

La porta de la Casa mira a Andorra la Vella. A la part contrària, mirant la vall i el riu, hi han construït un jardinet. En aquest jardinet, hi han posat una estàtua de l’escultor Viladomat que representa una senyoreta i un jove fent un pas de dansa. No he sabut mai el que pretén ballar aquesta parella tan carregada de roba i de bons sentiments familiars, però més aviat em sembla que el folklore hauria de tenir un límit. El jardí és una collonadeta sense cap pretensió que té la característica més agradable que pot tenir, al meu entendre, un jardí: no hi ha mai ningú, dues o tres persones, incloent-hi l’infrascrit —quan hi vaig. Els jardins, i els jardinets sobretot, han d’ésser solitaris.

—De gom a gom, Majestat. No hi cabia ni un bri d’alfals. Fins i tot les escales eren plenes de gent de totes les parròquies. Existia tensió, expectació, delit per saber si podien caldejar l’esperança de deixar enrere la pobresa. 

—Com és la sala, Pere? —interrompé Borís. 

El vell campanar tocava mitjanit. El menjador de l’hotel, de parets emblanquinades, mig a les fosques, suggeria una mena de cambra de dissecció de qualsevol hospital provincial: buidor, taules amb estovalles blanques, dues bombetes tuberculoses i, al bell mig, Borís, rei d’Andorra, davant una ampolla d’aiguardent que cremava. Melangiós i alhora interessat, despreocupat i ensems neguitós, com si no li hi anés res i tanmateix s’hi jugués el futur i amb ell el món sencer. 

—Mireu: hi ha vint-i-quatre cadires de palla, al fons una taula gastada, amb tres cadires al darrere, un xic més luxoses, si és que aquí es pot parlar de luxe —dibuixava amb exactitud el Pere, com si ho tingués après de memòria—. A la part dreta, una campana com les de les esglésies, però més petita, i amb una llarga cadena, a l’alçada de la mà, en posició normal. Sobre la taula de la presidència dos quadres amb les fotografies esgrogueïdes del Bisbe i del Francès. 

Borís li insinuà que s’assegués. Prengué un got i l’omplí d’aiguardent. Sovint invitava el Pere a beure gots d’aiguardent; això li permetia conèixer amb més profunditat els pensaments del secretari que, de vegades, amagava sota el seu tarannà muntanyenc. Li contava les xafarderies que s’escampaven per places i tavernes i el que pensaven els súbdits del seu rei. El Pere era una mena de setciències que li prestava grans serveis ja que li facilitava tota mena de dades sobre la gent del país: qui era aquest, i aquest altre, quantes quarteres de blat sembrava, quants jornals posseïa, amb qui estava emparentat... En un país on no existia premsa, era molt important comptar amb un pou de sapiència local. 

—Penjats, al voltant de l’hemicicle, vint-i-quatre gambetos i vint-i-quatre tricornis —explicava satisfet el Pere, acompanyant les seves paraules amb gestos ampul·losos i extravagants—. En un bagul de cartró, embolicats amb llençols, els dos tricornis dels Síndics, guarnits amb fil d’or per marcar diferències. 

»Damunt l’armari que anomenen de les sis claus, on guarden pergamins, llibres i papers que coven una història de privilegis, concessions, lluites i esgarrapades, s’hi poden contemplar velles fotografies emmarcades, i per tot arreu, papes, bisbes i presidents.