Autor:
Francesc Viadiu Vendrell
Obra:
Entre el torb i la Gestapo
, 2000
Pàgines:
64-66
L’Hotel Mirador d’Andorra la Vella (la nova no existeix) és indiscutiblement l’hotel amb més to cosmopolita de les Valls. Està situat al rovell de l’ou de la metròpoli andorrana, al cim d’un monticle, al redós del qual s’apinya tot un eixam de velles edificacions amb sentors de tabac, d’herba seca i d’excrements de conill, amb un petit garbuix de carrerons i placetes de traçat anàrquic que, si no fos per les incomoditats del seu pis, a l’hivern sobretot, quan la neu i el gel les fan perilloses, tindrien el seu encís.
Si no estic mal informat, el que avui és Hotel Mirador, antigament no era res més que una casa de pagès amb els seus annexos de corrals, porxos i femers que per etapes s’ha anat convertint en un hotel de fisonomia irregular i, segurament per no desentonar de l’arquitectura que l’envolta, anàrquica també. El conjunt està integrat per quatre cossos d’edificis que es comuniquen a través d’un laberíntic joc d’obertures que tardeu, si fa no fa, una setmana a comprendre; el temps just per pescar-hi un refredat, si és a l’hivern.
L’edifici principal, que dona al carrer, és l’únic que té una miqueta de simetria. Aquí hi ha tots els dormitoris de l’hotel, i als baixos l’entrada exòtica i espaiosa que de bell antuvi us fa una sensació agradable, que tot seguit us desagrada, perquè els narius, tot «radant», estableixen contacte amb els orinadors, que exhalen, constantment, una fortor d’orins rancis.
Té un bar estil segle xvi amb el clàssic taulell de posts de pi sense polir i fumades com les bigues del sostre.
En un pany de paret hi ha un cap d’isard dissecat que contempla la concurrència amb un aire molt segle xvi també. Tot plegat, amb les seves bigues tortes sense cairar i la poca claror, us arribarà a causar la impressió de cosa antiga, si unes pintures murals, carrinclones, d’estil turístic internacional, no embrutessin un pany de paret. La peça millor de la casa és el menjador, que queda força bé i que té una balconada que fa honor al nom de la casa, perquè és un magnífic mirador. [...]
Andorra es va convertir en preciós trampolí i agitada cruïlla entre l’Europa en flames i l’Espanya franquista.
En aquells bons temps —per als andorrans, s’entén— hi va desfilar gent de totes les latituds, fugint del torb del nazisme. Els agents de la Gestapo hi sovintejaven, lluint llurs clatells color carbassa, rabiosament esquilats. Els agents del SIME n’havien fet el seu lloc predilecte. També alguns agents espanyols amb el triple objectiu: espionatge, contraban i turisme. Els refugiats republicans que hi estaven emboscats evolucionaven per les dependències de la casa, com ànimes en pena, per tal de no ésser vistos. «Cocottes» franceses fugint de les restriccions del seu país hi atorgaven els seus favors als nous rics indígenes. «Von Speer», una mena de Lawrence de via estreta que havia descobert un marquès espanyol, hi passejava la seva petulància, sabrejant a tort i a dret. Hi havia també la «Platerets», una meuca del carrer d’Aribau a qui un dels diversos serveis d’espionatge espanyol atribuïa les facultats de «Mata Hari», però que, pobreta, no tenia. I «Lazare», un jueu francès que era un agent triple i cobrava tres nòmines. Monsieur «Le Viguier» de França, amb la seva infermera, una margarida espanyola desfullada, però. I jueus, patriotes francesos, aviadors aliats, militars polonesos. En fi, tota una bigarrada humanitat que maldava sota el torb, moguda per la febre del moment. Fugint del terror nazi els uns, buscant carnatge els altres.
