Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Està situat als vessants meridionals de Purredon, sobre el congost de Tresponts. Hi ha tres petits agrupaments o nuclis (Espalaguer, Espalagueró i les Cases), dels quals el barri d'Espalaguer és el més poblat. Josep Albanell rebateja el poble com a Brancal en alguna de les seves obres. Així, hi podem llegir la presentació que en fa a Les parets de l'insomni i un fragment de Ventada de morts, la novel·la més reconeguda de l'autor, que pren com a escenaris Montan i altres pobles de les valls de Tost i Lavansa.
Brancal és un poble de secà, de terra aspra i cel esclarissat. Téuna torre de moros, camps de blat i pedreres de sílex. A Brancalhi ha dòlmens de l'edat de pedra, i les abelles hi elaboren la mel més saborosa de tota la comarca. Brancal està dividit en dos grups de cases. L'un, quasi abandonat avui dia, és el que temps enrere es formà a redósdel castell: set o vuit cases velles, apilotades en el pendent d'una muntanyola pedregosa i esquerpa. A sota de tot, hi passa un torrent sec ones troben pedres de mida grosses com rodes de molí. Un camí serpente-ja per l'altre pendent fins al nucli més recent del poble. El camí s'obrepas entre els únics horts de regadiu de la contrada. A mig aire entre e ltorrent sec i la plaça del poble, al bell mig de la pujada, la font i l'abeu-rador de les vaques, bastits amb màgiques i antigues pedres de sacrifici,deixen anar una quasi desconeguda cantarella de l'aigua que raja.Amunt de tot, però sense arribar al cim, el poble s'escampa. A la plaçade l'atrotinada església hi ha la rectoria, la casa d'en Noble, el ric mésric del poble, la taverna i la seu del sindicat pagès. Les altres cases es disgreguen allà d'enllà, muntanyola amunt, muntanyola avall...
Després del clap, la vella deixa anar l'aire que la garratibava, es palpa els morros desdentegats, sospira, passa un dit per la vora del mocador de cap que li prem fortament els costats de les barres i baixa el graonet del portal, i reprèn la caminada lenta i furtiva per les ombres del poble sota la lluna. Hi ha carrers estrets i costeruts, empedrats, amb un regueró al mig per on dorm, pudent i mort, un fil de suc de femers i aigua podrida de pluja. Hi ha cases que s'alcen solitàries, només acomboiades per les parets de l'era i la carcassa dels pallers amb teulat de fusta asclada per la serena i el sol, escampades pel pendent esgalabrós, a tocar d'una penya, o bé vora un hort sense partió, o en un tros de terra aplanada i eixorca, on, de dia, hi borden els gossos i, al capvespre, hi planegen els ratpenats. Ara, la vella, avança ràpida, quasi lleugera, fent la costa entre herbots, esbarzers, penys i cardigasses, agafant-se, amb totes dues mans, les faldilles negres que voleien nervioses com si estiguessin espantades d'apamar la terra en una nit de tanta lluna. La vella s'ha tornat a aturar, llevant les grapes del faldillam i aplanant-les damunt els pits de pansa.
—Ah?
Se li ha escapat de la ratlla enfonsada que li fa de boca. Mira cap a una clapa de verns que hi ha a tocar del riu i prem les parpelles per filustrar més bé. Re no es mou.
— L'ombra. Una altra vegada l'ombra.
Però no té pas gaire por. No en té massa. I es torna a agafar les faldilles i sense passar per la vora dels verns, s'endinsa entre el verd i el brancam de la ribera, seguint un senderol humit de pescadors de truites, cap al bosc.