Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Les poques cases del poble, amb cobertes de pendent de teula àrab, estan agrupades sobre un petit replà al peu mateix del Cadí. L'església de Sant Climent és un petit edifici rectangular, amb portal adovellat, orientat a ponent, on es dreça, adossada, la torre quadrada del campanar. Hi podem llegir dos fragments d'obres de Josep Albanell (Vic, 1945) que tracten de l'emigració de les gents d'aquestes terres altes de l'Urgell i de com els pobles van anar quedant deshabitats. El primer en boca d'un urgellenc vell que narra els periples de la seva vida en el dialecte del país. El segon, la història de l'Armengolet, a qui se li'n va en Miquel, l'altre nen del poble.
No fumi, jo. Hai tingut una sort. De petit vai provar de fumar i em va fer agafar una borratxera que em pensava que em matava. I ja no hi hai tornat mai més. I, encara, quasibé, em va ser una sort, perquè vei que els fumadors, per un seguit, tots tenen disgustos, perden el tabac, perden els mistos, perden això i perden allò. I els quartos! I la salut! Jo, quan em costipi, no hai d'estossegar mai. El tabac a
mi no... Oh! Jo sóc vell. Ja tinc vuitanta-quatre anys. No sóc pas fort. Sóc flac. D'allò... no puc pas fer força, perquè, si fai força, ja em fot mal aquí, al peu del ventre. Sóc algo trencat, penso, tabé. M'hai de resgordar de no fer gaires esforços. Però per gordar les vaques i, allò, una mica, tabé, de vegades, cavar, no gaire estona, bé ho vai fent; però es pot dir que sóc inútil, ben inútil. I així es viu disgustat, sempre, entre una cosa i atra. Però, de totes maneres, jo, amb vui-tanta-quatre anys, ja he fet la fadiga. Jo, la tem-porada que segàvem, que s'havia de segar amb volant, a braços, prou que ho havia seguit; i que no guanyàvem re! Tres pessetes i el gasto i encara! Això fent de segador. I encara trobar feina, perquè tot era gent, amb tantes cases com hi havia en aquests pobles. Sí, mira, quan teníem feina a segar, a perseguir el segar; després d'haver segat venien les veremes. Aquí tenim el Rosselló. Perpinyà, que hi ha una gran plana, i vaia, i bona. I tot és ceps! Sortir de segar d'aquí i cap allà baix a arreplegar la collita d'allí, dels francesos, de cap al Perpinyà, que hi ha uns masos furiosos. Hi havia masos que tenien trenta-sis cavalls per treure els raïms de les vinyes, sí! És un terreny bo perquè sí... I en acabat, a l'hivern, a fer carbó cap a Girona, carbó de fusta. Com que aquí, a l'hivern, no s'hi pot fer re —hi ha hiverns que hi cauen quatre o cinc o sis pams de neu, aquí— ens anàvem a treballar allà baix; allà baix no hi neva, hi ha la mar a prop... Sí, així hem passat la vida.
A la plaça, de cara al bosc, hi havia el pastor Magí. Pastor sense ramat, ara que ja ningú no criava ovelles, al poble. I l'home matava les hores a la plaça: el seu hortet era tan esquifit que no hi calia fer quasi re. El pastor Magí li va donar el bon dia i l'Ermengolet li va ensenyar el tebeo de Superman. El pastor se'l va mirar displicent. «Molt qüento», va dir. Els llibres i revistes sempre li havien semblat una cosa de poc fiar, de política. L'Ermengolet va haver d'explicar-li qui era, com era, el Superman, tan fort, tan invencible, tan bon home. I qui era el Clark Kent, la Luisa Lane i tot això. El pastor se'l va escoltar atentament. I al capdavall va dir: «Mira, l'únic Superman de veritat que hi ha és aquest», i assenyalava el Cadí, «la resta, històries per a escalfar el cap a la jovenalla». I afegia: «Fixa't bé en el que et dic: quan aquest Superman s'ensorri, s'ensorrarà tot lo món». I va quedar tan satisfet, mastegant una palla, mirant dellà dels prats, cap al bosc que ara fumava una mica per causa del sol.
Pel camí de dalt, ben lentament, recalcant-se en el seu bastó, caminava, ara un pas, ara un altre, el vell Bastí. «On aneu, Bastí?», li va demanar. «A cavar», va contestar el vell. «I tu, que no ets a ajudar el teu pare?» «No.» A cavar, deia! Si ni es podia bellugar de dolor! «D'alguna manera s'ha de matar el temps», havia sentit dir al vell Bastí. I el pastor li va respondre: «Bé prou que cuitarà de matar-nos ell!». L'Ermengolet contemplava el pas vacil·lant i penós del vell. «Bastí, vos us morireu ben aviat, oi?» El Bastí es va deturar, la boca oberta de més de dos pams, i el va intentar arreplegar amb el bastó. «Et fotré una allisada, mocós de merda!» Es va escapar corrent. A més a més, ara pujava la moto del correu; podia anar a veure qui tenia carta. Qui en tenia més, de sempre, era el secretari. Hi havia dies que en rebia tres i quatre.
L'home de les cartes va aturar la moto davant la porta de ca l'Ermengolet. Duia una coixinera de segó per a la seva mare. En passar pel costat del noiet li va clavar una galtadeta: «T'has quedat ben sol, eh nen?», i va entrar pel portal. Se sentia el lladruc d'un gos. Unes vaques treien el morro al capdamunt d'un carrer. El pastor Magí es gratava la clepsa sota la gorra. A l'Ermengolet, encara que la bufetada no li havia fet gens de mal, li va venir un bull de ràbia. I es plantà al costat de la moto. Es va tirar a clavar bitzacs a les rodes, al parafang, al motor, fins que la màquina va caure per terra. Però ell no parava d'atonyinar-la furiosament. Ara, amb el sol puixant, sí que cridava l'Ermengolet: «Miquel, Miquel!». Bramulava el nom tan fort com podia, amb desesper. El pastor s'havia aixecat i se'l guaitava sorprès, gratant-se la clepsa sota la gorra, encara. Sortiren de la cuina el càrter i la mare, esverats. El crit de l'Ermengol era ja un mot inintel·ligible i rogallós: «Eieel! Eeeeieeeel!». Només el van poder arrencar d'allà a còpia de bufes i carxots. Dintre la casa, l'àvia, a tocar del foc apagat, demanava amb desfici: «Què passa, què passa?» La mare, que entrava estirant l'orella de l'Ermengol, li va contestar secament: «No re no passa, dona». El sol s'escampava per les rajoles dels fogons.
Altres indrets de Cava: