Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Culla va ser domini musulmà fins a començament del segle XIII; passà de manera definitiva a mans cristianes el 1233, després de ser conquistada per Blasco d'Alagó. Va rebre la carta de població el 1244, per Guillem d'Anglesola i la seva dona Constança d'Alagón. El castell de Culla jugava en aquella època un important paper estratègic per la seua situació i per l'ampli territori que controlava. Situats en la Porta Nova, únic accés al recinte emmurallat que es conserva, va ser reconstruïda al segle XIV. Hi llegirem un fragment del Cant III de Seidia, de Joaquim Garcia Girona, en què Seidia després de fer presoners en una emboscada a trenta cavallers cristians. Tanmateix, les hosts mores retrocedeixen cap a Ares per l'atac de Don Blasco. Seidia retreu, en encaminar-se cap a Culla a Al-Hadrí la poca determinació en guanyar als cristians.
Camí de Culla ordena portar-los l'amazona,
i puja a on són los moros, i així repta a Al-Hadrí:
«¿Açò que és? –diu- ¿Morella no és ja vostra corona?
¡Per Al·là el gran!... ¿La història dirà que jo, una dona,
deguí obrir-vos camí?».
Però, entretant ja assoma don Blasco, ferro en beina,
amb sa triümfant mainada, com vencedor clement;
sorprès, veu que dels moros l'alé encara no amaina;
mira allà lluny a Culla i el ferro desembeina
als seus així dient:
«Valents: allà veig Culla, i ací les sarraïnes
despulles, que, refent-se, mos tapen lo camí.
Allà aplegar no us mano (¡i el fill me té entre espines!),
mes lo camí escombreu-me d'aquestes gents roïnes:
demà estarem allí.»
Diu; i acomet als moros amb més cor i bravesa,
com pluja, que és més forta quan fa el segon ruixat;
ara té els set-cents d'Ares que ajuden sa acomesa;
«¡Pugeu fins aquells cingles -los diu- en ala estesa!»
I ell Coll avall combat.
De puig en puig la lluita, de vall a cingle salta,
per a on la host mora la nit abans pujà:
dubtosa és la victòria, coratge a ningú falta:
si fe als cristians anima, també als alarbs exalta
la fe en lo seu Al·là.
Seidia amb sos de Culla destres arquers, braveja,
i blanc de ses sagetes los caps fent de la host
cristiana, ¡és com victòria final ella cobeja!...
¡En va!, l'estrella adversa tan sols al cel dardeja,
¡que el sol del triümf s'ha post!
I els morellans més aire prenent, ¡ai!, l'extermini
de tota la host mora qui-sà daria fi,
si no vingués amiga la nit, i amb son domini
d'apartar-se als dos bandos fes pendre el determini
per ben opost camí.
I dins d'Ares s'alberguen les tropes morellanes,
a Benassal los moros repòs van a buscar;
quan d'Al-Hadrí la tropa torne a les terres planes,
a la mitat llurs mares, llurs dones o germanes
¡ai!, ¡bé hauran de p1orar!...