Font i ermita de Santa Maria de l'Avellà

El primer tram de carretera és molt bonic...

Autor: Josep Maria Espinàs i Massip
Obra: A peu per l'Alt Maestrat , 1991

El primer tram de carretera és molt bonic, potser un quilòmetre amb pins a totes dues bandes, planejant. Després pugem d'una manera continuada, perquè l'Avellà es troba en un barranc d'una serra abrupta. Al cap d'uns quants quilòmetres han obert un túnel i a l'altra banda, després d'un revolt, apareixen de seguida uns edificis encastats en l'entrant que fa la muntanya.

Alguns en diuen balneari de l'Avellà, però sembla exagerat. La Font de l'Avellà és més modestament exacte, i més bonic. És veritat que hi ha dos establiments que fan de fonda, que és una característica dels balnearis, però els banys de l'Avellà — també se'n diu així— em sembla que, com a banys, no són pas una pràctica normal. El que hi ha és una ermita, i això justifica un altre nom: Santuari de la Mare de Déu de l'Avellà. La primitiva capella era del segle XVI, i la llegenda la vincula a una aparició de la Mare de Déu en aquest indret.

A l'Avellà hi trobem el rector de Catí, que hi puja cada tarda a dir missa. Ens ensenya l'església actual, del segle XVIII, que és força gran, i que es divideix curiosament en tres parts successives, com si la del fons formés part d'una construcció més antiga. La imatge de la Mare de Déu és una imitació de la que hi havia abans, destruïda durant la guerra.

—És una de les tradicionals marededéus aparegudes —diu el mossèn. I afegeix una consideració que em sembla intel·ligent, pel que té de distanciament raonable davant les interpretacions miraculoses: —S'ha de tenir en compte que en l'època de la reconquesta va haver-hi una gran empenta cristiana, i va créixer molt la pietat per la Mare de Déu. Molts pobles van començar a trobar imatges, i els pobles que no en tenien potser se la inventaven, per no ser menys. Però això també és devoció.

Les parets i la volta de l'església són absolutament plenes de pintura, no queda ni un pam lliure. «L'horror al buit», em diu Argimiro, en veu baixa i en llatí. Penso que ha estudiat art o ha estudiat al seminari, i potser totes dues coses. Hi és tot, en aquestes parets: la vida de la Verge, escenes dels apòstols, figures de sants i de doctors de l'Església... Per cert que aquest santuari encara té oficialment, diguem, un nom més llarg: Mare de Déu de la Misericòrdia de l'Avellà. L'afegit de la Misericòrdia és molt antic, d'un any de sequera terrible que va impulsar la gent de Catí a demanar la pluja a la Mare de Déu, que immediatament els atorgà aquesta misericòrdia.

Quant al nom, mentre no es demostri el contrari —alguns parlen d'Abellar, d'abelles—, l'avellà és una paraula que tradicionalment es lliga amb avellaner, avellaneda.

És un indret agradable, una petita plaça enllosada tancada per l'església, una paret que atura la muntanya, una casa gran que és l'albergueria d'aire monacal —amb un interior que conserva l'antiga dignitat arquitectònica, i una cuina de fa molts anys —i la fonda L'Avellà, d'aspecte modest però polit. Una mica més enllà hi ha una altra fonda, la Miralles, que té una petita i suggestiva terrassa amb barana que em diuen que és dels anys trenta. Es nota que els fondistes hi fan esforços, però aquesta mena de centres de temporada, nascuts en una època que no és l'actual, necessitarien una inversió bastant forta per posar-se totalment al dia, per refer instal·lacions velles, per competir amb establiments que tenen l'avantatge de la modernitat i de l'emplaçament més cèntric. Són molts milions que probablement no donarien el rendiment adequat. De tota manera, de l'Avellà en parla tothom, i la gent és entusiasta de la seva aigua, que és una aigua sulfurosa especialment indicada per a les malalties de la pell. Tothom parla d'algú que al cap de deu dies li havien desaparegut els èczemes.