Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En l'encreuament de les carreteres de la Torre d'en Besora i de Vilafranca trobem aquesta ermita d'origen romànic. L'any 1568, el bisbe de Tortosa concedeix permís al vicari de la parròquia d'Albocàsser, per a celebrar misses a l'ermita de Sant Pau, la qual cosa demostra l'existència d'una edificació en aquesta data, que podria correspondre amb la sagristia de l'actual temple. L'ermita actual es construeix al voltant de1590 i es conclou pel 1610 , quan Joan Vázquez realitza l'altar, i per aquells anys comencen també les obres de l'hostatgeria, les quals finalitzen el 1617. El 1687 s'inicia una important ampliació, amb la construcció d'un nou tram a la capçalera, i la seva decoració a càrrec de Vicent Guilló Barceló. La primera meitat del segle XVIII suposa el moment de màxima esplendor del santuari, i llavors es construeixen les dues ales laterals porxades. De la façana cal destacar una espadanya de tres campanes, i una sòbria portada d'accés a l'ermita, de mig punt, amb un arrabà circular que encercla les dovelles, i que arranca de dues mènsules treballades. Hi podem llegir la descripció de la vista que hi féu Eduard López Chavarri i un fragment del viatge a peu que hi féu Josep Maria Espinàs.
Albocàsser fon plaça de cavallers del Temple. El seu gran castell tingué fama en els temps de reconquesta cristiana; allí visqueren Grans Mestres i comanadors. La població i els seus voltants, tots plens de belles alqueries en l'època mora, foren després donades pel rei En Jaume al famós Don Blasco d'Alagon, ansiós de domini, que es creia (Cid aragonés) ésser tant com el seu Rei, i no consentia en ser-ne domenyat. Feu del cavaller eren aquestes contrades: ací tenia la seua sobirania aquell majordom de Don Jaume i no molt lluny d'aquestes valls féu sortida al camí per a on portaven les riqueses amb les quals Don Jaume volgué compensar a sa repudiada esposa Leonor de Castella; ací, també, Don Blasco lluitava junt amb els moros contra el seu rei Don Jaume, per a cobrar-se els deutes que el sobirà no pagava. Per això va negar-li obediència i l'atorgà al rei moro Abu-Zeit de València, lluitant encara contra Don Jaume; que aixís eren d'expeditius i decidits aquells famosos cavallers. Després féu Don Blasco pau amb el rei Don Jaume, retornà a aquestes terres, féu la conquesta de Morella en favor del rei... I de seguida, cansat de servir a l'astut monarca, anhelant de guerra i botí, diuen que se n'anà, amb les companyies catalanes a terres de Sicília, sent capitost dels almogàvers i continuant les gestes d'incansable i mai satisfet guerrer, fins ajudar-los en la famosa conquesta de Grècia per catalans i aragonesos... Desfeta fon la lluita per navarresos de França.
¡Muntanyes d'Albocàsser, evocadores i belles! Castell, poble, masies, foren conquerits pel temible Blasco i donats després, per a que els repoblara, al cavaller català En Joan de Brusca.
Allí està, a la sortida del poble, l'antiga esglesieta de portada bizantina. Quan entreu en ella, a l'esquerra voreu (sens dubte, fora del seu lloc primitiu), arrimat a la paret el sepulcre de pedra, senzill, tosc, depositat en terra; i la seua borrosa inscripció comença aixís: "Hic fuit sepultus Joah De brusca..." Allí estigué. ¿On serà ara?...
¡Esglesieta romànica, evocadora i de primitiu aspecte! Ella ens diu que estem així mateix en els dominis de la Maestrança de Montesa, els temples de la qual encara conserven magnífiques joies d'art: retaules, escultures, ferros...
Aquesta capella d'Albocàsser, té caient de noblesa, encara més reposada pel daurat de les seues pedres. Quan ens obriren la porta, al fons aparegué en bellíssima llum d'or el magnífic retaule de tres cossos, tan ben conservat; ¡el retaule que tants personatges històrics ha vist agenollats davant d'ell!
Els titulars (sens dubte els sants dels fundadors) estan presidint aquell meravellós retaule.
A part encara surt una altra magnificència: un Jesús també bizantí, en fusta policromada, que sens dubte ha vist a Don Blasco i als seus entrar en el petit, silenciós recinte...
Com passa sempre, el bon temps arriba -o s'intueix- quan s'acaben les vacances. Com ahir van ser els Reis, avui toca tornar cap a Borriana. En baixar Ares, trobem la planícia de l'Alt Maestrat banyada per una llum espessament filtrada a través d'una nuvolada còsmica. Són més de les cinc de la vesprada i tot sembla il·luminat com en un gran plató. La visibilitat és extraordinària, però dota el paisatge d'uns matisos d'irrealitat que comuniquen una congoixa indeterminada. A punt de tocar Sant Pau d'Albocàsser i ingressar sans i a estalvis dins la Plana Alta, les oliveres a banda i banda del Camí em semblen pura tristesa apaïsada i els ametlers, absolutament nus, uns captaires que ens maleeixen en passar. Més al fons hi ha la rambla anomenada «de la Viuda», que baixa pedra sobre pedra fins a Castelló. Avui, en efecte, podria ser un dia excel·lent per a conversar amb un got de vi negre a la mà sobre el concepte de viduïtat.
Altres indrets de Albocàsser: