Autor:
Jaume Miravitlles i Navarra
Obra:
Més gent que he conegut
, 1981
Pàgines:
41-43
Nosaltres hi anàvem també a passar l'estiu i la meva mare hi posà una botiga per tot l'any, al carrer de Sant Elm, ara el més comercial de la vila. Era una premonició d'aquesta dona tan extraordinària que fou la senyora Sara.
Nosaltres, doncs, érem un entremig i vivíem amb una cama al món dels estiuejants, i l'altra al món del poble. Durant l'hivern, una veïna que vivia davant de la botiga en tenia cura; tenia una filla i dos fills. El pare era paleta i els dos nois també. Tots dos eren muts, i es feien entendre a través d'un centenar de gestos molt elementals. Per dir un home, per exemple, assenyalaven el bigoti i, una dona, 1'arracada. Al cap d'un temps de conèixer-los era possible establir amb ells una conversa de poc abast i d'uns horitzons molt elementals.
El meu pare es féu amic d'ells i contribuí a augmentar el seu «gesticulari» amb una o dues dotzenes d'expressions manuals. Cal tenir en compte que, fins aleshores, només parlaven de les coses més bàsiques de la vida, menjar i beure, dormir, la vetlla, el temps, l'estat de salut, els dies de treball i de feina, les estacions de l'any, el dia i la nit, el naixement, la mort i les malalties (no crec que coneguessin en detall les coses de l'amor. Eren molt tímids, varen morir joves, no se'ls conegué cap aventura i, probablement, restaren verges). El meu pare era una altra persona que els obria camins nous del coneixement, era acceptat per ells amb una evident alegria.
Jo també em barrejava amb ells i m'agradava ensenyar-los noves formes d'expressió. La vocació didàctica ha estat en mi molt prematura. Vaig ensenyar a multiplicar a Dalí i a parlar als muts, cosa que no deixa de ser una prova ben concreta del meu tarannà.
Si eren tímids, tampoc no tenien el sentit de la discreció i de vegades ens espatllaven el dinar perquè s'asseien a taula i ens obligaven a gesticular amb ells interminablement. El meu pobre pare, el tenien literalment acaparat i sempre li demanaven quan tornaria a Roses. Els ulls els espurneguejaven d'alegria quan els «deia»: «Demà mateix».
—Aquests muts són molt xerraires —deia el meu pare—. No callen mai!
El cas dels muts de can Coll no eren els únics a Roses i en aquells anys n'hi havia cinc o sis que, en una població tan reduïda, era un percentatge molt alt. En una de les meves visites recents a Roses, acompanyat dels meus dos amics —Horts i Jiménez— de les forces de l'aviació durant la guerra civil, vàrem dinar a can Riusech, que és el restaurant més freqüentat de Roses, i vaig recordar-li el cas dels germans Coll i em confirmà el que jo ja sabia. Hi ha hagut molts muts a Roses. A can Macau tingueren tres fills muts que feien barques. Ara n'hi ha dos.
Naturalment que les anormalitats físiques són molt més visibles als pobles que a les ciutats, i serveixen, fins i tot, per a anomenar-los: el coix de can Tutau, el mut del «firal dels burros», el geperut de can Quimet... Al nostre temps, un defecte físic d'aquest tipus significava la marginació: el mut, el coix i el geperut no formaven part de la comunitat local, sobretot si procedien de les capes més modestes de la població. No solament eren aïllats en la seva solitud sinó que, sovint, eren víctimes de l'escarni i, fins i tot, de la violència.
El pare sortí de la botiga amb els dos germans Coll, «xerrant pels colzes»; en aquest cas no era una metàfora sinó una realitat. Se n'anaren cap al parc, que era, aleshores, l'entrada triomfal de Roses. Ja feia mitja hora que durava la «conversa» i el meu pare començava a estar una mica marejat. Un dels Coll se n'anà i al cap d'una estona, un seu amic s'afegia a la discussió amb un llenguatge manual molt florit. El pare descansà una mica fins que un altre entra a la «penya» poc després. El Coll restant s'excusà i s'acomiadà dels tres muts. El pare no sabia com anar-se'n, perquè els «substituts» venien molt descansats i gesticulaven amb una energia envejable.
Amb això, jo venia de Castelló amb bicicleta i anava, doncs, en direcció contrària al tercet de «xerraires». En veure'm, el pare se sentí salvat i, amb grans crits, em digué: «Met, vine'm a treure d'aquests dos muts que no deixen de parlar!»
—Com! —exclamaren els dos darrers vinguts—. Nosaltres no som pas muts i ens pensàvem que vostè era un mut de Figueres!
