Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'església de Sant Julià i Santa Basilissa està documentada des de l'any 1019. L'edifici actual és fruit de la reforma i ampliació, al segle XVIII, d'un temple romànic dels segles XII-XIIII. Consta d'una nau amb dues capelles laterals, creuer i absis semicircular. En la reforma es va construir la portada i el campanar, que no es va arribar a coronar, i també el creuer i la capçalera. La portada és senzilla, amb dos pinacles coronats amb boles damunt la llinda. Pel que fa al campanar, només es va edificar el primer tram octogonal que, per les seves dimensions, si s'hagués enllestit hauria assolit una notable presència. Es diu que aquest cloquer havia de ser més alt i gran que el de Borrassà, poble veí, amb el qual Ordis competia. En la placeta de l'església i tenint-lo a la vista podem llegir un fragment del poema que Carles Fages de Climent dedicà al sabater d'Ordis en què surt esmentat, així com també el dedicat a la seva mort. Per acabar, un text de Josep Pla reblerà el clau sobre el caràcter suposadament autobiogràfic del poema i la valoració crítica que fa de dues estrofes que reprodueix.
Autor:
Carles Fages de Climent
Obra: Balada del sabater d'Ordis , 2003
Pàgines: 85-87
Obra: Balada del sabater d'Ordis , 2003
Pàgines: 85-87
Una vegada:
al peu del cloquer d'Ordis
era un pegot que duia una sabata
i una espardenya i un tupè de plata...
N'he escrita l'auca a fi que te'n recordis.
Tot just som nats, solem tenir una estrella
que ens predestina amb espontani impuls.
I el seu districte fou Vilademuls,
allargassat estoig de meravella.
Com una volva parda que es movia
pels senderols en creu de l'Empordà,
ample el xambergo, un canyolí a la mà,
vessava un doll vivent de poesia.
Ni alt ni baix — sargit i amb mant estrip — us
podria dir que el Sabater era com,
si fa o no fa, solia ser tothom.
És l'esperit que afaiçonà el seu tipus.
Duia, a mig temps, bombí amb escarapel·la
i en ser l'hivern un gran pallenc d'estiu
i — sense drap, barnilla o voraviu —
aquella canya, despullada ombrel·la.
Ordis, petita aldea d'ombres brunes,
amb una torre i una esquella dalt,
tres feixes d'hort, de malves i cobalt,
roquís espectre de castell en runes.[1]
Adéu, amic: et vas guanyar la vida
amb una canya. Encara et deien foll
els qui, pel món, caminen de corcoll.
Ni el cobejós fosser t'ha pres la mida.
Que l'ordi anyal, empili sempre el cúmul
de garbes d'or i vagi el temps rodant
com, lluny del dit, la vara de Roland.
La Tramuntana et vingui a espolsar el túmul.
Els qui enyorem aquella pantomima
si amb ulls de fe encara et sentim vivent,
tenim ciutat per fer-te un monument
amb una canya, un marbre i una rima.
Potser un altar, per tu, seria massa.
Un carrer llarg, en canvi, sembla poc.
T'esculpirem en un marmori bloc
centrant el porxo antic d'alguna plaça.
Beat d'aquell país que té un profeta
i els pocs triats que l'han sabut seguir.
Ell amb la canya signarà el destí.
Ell serà el nostre savi consueta.
D'estels ignots haurà espolsat la dutxa
mentre, amb la canya, acusarà el fiscal
i ordenarà el nou codi comarcal,
ara que porta un núvol per caputxa.
Turista, ¿veus aquesta casa nova
que ha esdevingut municipal alberg?
Va abandonar-la un home bo i enterc
caragol vell que duia, errant, la clova.
Espongi el rou les malves de la feixa
on jeu el cos, d'argila amortallat.
Oh embriaguesa de l'eternitat
embriagada de la mort mateixa!
El teu vi ranci es daura d'ironia.
Sota el gran vent reposa, amic Anton.
En vers rimat, retrobaràs el son,
per un dibuix i una biografia.
Sota el xiprer i la Creu, ja res no et manca.
Una balada et faci de taüt.
Tots els mussols de ploma de vellut,
immòbils, drets al caire de la tanca,
t'han dit adéu amb l'ala grisa i blanca.
Autor:
Josep Pla i Casadevall
Obra: Escrits empordanesos (Obra completa 38) , 1980
Pàgina: 439
Obra: Escrits empordanesos (Obra completa 38) , 1980
Pàgina: 439
Com més fullejo aquest llibre, més em sembla que és una autobiografia. De vegades, l'admiració del poeta pel Sabater d'Ordis és delirant i significativa. És com si l'escriptor parlés d'ell mateix. És l'absurda admiració —manifestada o amagada— que tenim per nosaltres mateixos. Arriba a dir el que segueix:
Beat aquell que pot viure a precari
dels rosegons d'un pa que encara és seu:
si en fets i dits testimonia a Déu
no li cal témer jutge ni notari.
Pensa: aquest viure és tast d'una mixtura
de fum i flama, de dolor i de goig,
la carn és feble i l'esperit vi roig.
I el que més lloa el seny sol ésser boig.
No és pas gaire cosa, i la mediocritat és visible. Però què hi farem! No hi ha més cera que la que crema.
