Espigó d'Empúries

Autor: Frederic Rahola i Trèmols
Obra: L'oasis , 1915
Pàgines: 39-40

Al golf de Roses

 

Si podia colcuna de tes ones

retornar-nos les veus arreplegades

d'aqueixa mar en les quietuds pregones

les remors que hi romanen encantades

d'ençà que foren en llunyanes eres

pels homes i les coses escampades;

com eixirien de ton si, parlares,

remembrant altra gent i altres centúries

ja tràgiques, ja tristes, ja rioleres!

Més d'un cop, recalcat en el moll d'Empúries,

he sentit barrejats en ta cridòria

amb los himnes triomfals sacres cantúries,

amb los planys dels vençuts crits de victòria,

la remor dels firals i els cants de guerra,

com si passés la fressa de la història

de nostra dolça i benaimada terra.

 

Oh cercle sempre blau, ple d'harmonia!

s'arrapa en tes fondàries l'alta serra

que des de lluny els seus esguards t'envia.

Oh recó cobdiciat que els ulls encanta,

joiell del mar llatí, goig del Migdia,

que dels pobles més grans guardes la planta!

Autor: Víctor Català
Obra: Obres completes [Víctor Català] , 1972
Pàgines: 1679-1680

La mar garsa

 

Una de les primeres col·leccionistes de coses d'Empori, és la mar. Amb dobleses felines, quan està de bones, s'allargassa, mansoia i riallera, en la llongada, i ronronejant festosa, llepa manyagament els peus de la ciutat.

Mes, quan la inquieta el llevant o la tramuntana, s'enfada de seguida, s'estarrufa, enarca el llom i comença a miolar amenaçadora. I acte seguit se llança violent sobre la costa. El moll grec, com un gegant mesell, li para el primer cop amb ses espatlles i en sos carreus ciclòpics s'hi esberlen una a una les onades. Però l'esperó de l'obstacle no fa més que enferestir-la i, reculant per a prendre alè, se llança amb nova fúria a l'atac. Sos escumaralls de ràbia munten enlaire i recauen, fets alba polseguera, com un allau de neu: fais tèrbols i brunzents se precipiten a l'altra banda d'esculls i promontoris i res és ja prou per aturar-los-hi l'envestida. Aleshores cal que Empori tremoli, car, abraonant-la feréstegament, com els lleons als cérvols pintats en sos vasos i mosaics, se li abat al damunt, li destrossa els flancs a xarpades i la deixa feta una misèria. Rampant per la sorra acarenada de la duna, bota per damunt la mota de la carretera i cau dins l'antic port, com si volgués tornar a prendre'n possessió. La terra dipositada a bones gruixes prop les rompents per les vagonetes tombarelles de les excavacions, és soscavada, esgavellada, arrossegada mar endins, les pinedes adolescents que tracten de defensar-la corren la mateixa sort i les que no cauen resten greument ferides, desarrelades i cuites talment per l'alenada terrible del monstre. Són xuclades les platges i esbotzats els camins, desfetes les carenes i escatades despietadament les roques costeres... Tot li paga són delme de sang... I com si no mes que amb aquesta s'apaivagués la seva fúria, així que ha fet el mal, se tempera poc a poc. Minva son udol frenètic que omplia cel i terra i a través de les flotes d'escuma comencen a negrejar desferres i esculls... Aleshores, es l'instant propici; tot ran de la llongada apareixen, lluents i regalimant, petits genis marins que vagaregen com follets d'ací d'allà. Tenen la pell burella, de color de rap i antenes àgils com els pops. Són els braus, els pacients recercadors. Coberts amb vestits d'aigua, els peus enclavant-se en la sorra mullada i l'esquena en arc, espien la defallida de les ones per a furtar-les-hi, per a recuperar lo que elles, suara tot just, se'n han endut d'Empori. Perquè la mar, aquella mar tan dolça i ignoscent dels dies de bonança, no és res més que una gran garsa lladre, una gran furtadora; com tots los que fan guerra quan estan en guerra. I tan a flor s'esqueien les riqueses d'Empori, tan espargides per tot, tan barrejades amb la terra, tan confoses amb ella i indestriables, que les vagonetes ne dipositaven no petita quantitat en los terraplens que van aixecant a vora mar; i aquesta, a d'espatllar-los, desfà els grumolls i terrosses sens esforç, deslliurant del llur englevament monedes i cornerines, fragments de plats historiats, petites lucernes i fusaioles que hi estaven empresonades, i rentant-les-hi en un santiamén la cara, les hi retorna tota llur bellesa i acoloriment abans d'endur-se-les per sempre més cap a les cambres inviolables on tanca sos tresors; cap allí on guarda les naus perdudes, els bancs de coral, els fosforejants restes dels nàufrags...

Autor: Terenci Moix
Obra: Siro o la increada consciència de la raça , 1972
Pàgines: 17-18

El silenci encara dens d'un món completament increat, només l'interromp el bramul ancestral de la mar que Siro recorregué, amb ulls astorats, d'ençà d'aquella nit que la nau salpà d'alguna polis florida i el velam, empès pel vent i les tempestes, s'inflà en l'esperança de totes les terres mai revelades, de totes les històries amatents de ser iniciades i el miratge de les quals ell ha estat el primer de creure, amb aquella fe que només pot donar en èpoques d'increpació, la divina necessitat del misteri. També ha estat ell el primer a descobrir aquesta platja, durant l'aguait de matinada, des del pal més elevat, del qual estant es veu resplendir, amb tons d'aram que l'alba crea, un Mediterrani ple de sorpreses. Xiscla: Terra! Terra!, d'un crit nerviós que empeny els mariners a llevar-se tot d'una, els ulls encara entelats, i córrer cap a la proa vacil·lant, per tal de veure una immensa llengua daurada que en comptes d'esperar que la mar vingui a banyar-la hi corre a l'encontre, i s'hi endinsa. Ningú no sabrà mai quina primera bèstia diposità petjades desvirgadores en aquest sorral d'or. És com un repte a tots els actes que encara estan per fer-se; i Siro i el capità allarguen els braços cap a aquesta realitat, els mariners hi llencen fletxes carregades amb tot d'actes mai no intentats abans d'ara, els rems s'enfonsen i sorgeixen de nou i van deixant al darrera tot d'esteles petites que, en aplegar-se, formen una ruta més clara que el blau puríssim de la mar: assenyala el camí miraculós, seguint el qual aquest món nou ha estat, finalment, profanat. Cossos cremats per tot el sol de la travessia s'afanyen a córrer per la sorra, un seguit de tombarelles deixen traces frenètiques sobre la petjada inicial, qui sap si inconscient, de les bèsties sense nom. Enmig d'aquesta immensitat, que esporugueix en arribar la nit, els déus de la polis —ara remota— envien senyals favorables, i la divinitat més gran de totes, el nom de la qual no sabrem mai, bufa polidament des de l'horitzó, i els boscos d'immensa fosca que clouen la badia, com una muralla impenetrable, són sacsejats per un oreig deliciós, que un déu advers combatrà, aviat, amb el bram paorós que ve de les muntanyes...

Les muntanyes que clouen la badia formen una muralla encara més paorosa que els boscos que, començant als cims més alts, es precipiten cap a la plana solitud de la platja. Les roques que surten d'aquest mirall tot blau, on ja no queda ni tan sols l'estela dels rems, tenen la forma ineducada de criatures sobrenaturals, i potser han estat afaiçonades d'aquesta forma tan terrible per voluntat de la divinitat adversa, que, durant tots els segles a venir, seguirà flagel·lant la badia i tindrà nom de vent empipador...

Autor: Núria Esponellà i Puiggermanal
Obra: Quadern d'Empúries , 2000
Pàgina: 58

Camps d'Empori

 

A Caterina Albert

 

T'has assegut damunt la roca ferma

-camps arranats on la tossuda sorra

s'espolsa al vent i recomposa dunes-

i amb el vano a la mà i unes sabates

de sivella ajustada t'incorpores

i tornes a fer camí cap a la platja.

Allí, les restes de la vagoneta

que pic i pala han separat en gleves

de terra seca, compactes com fòssils,

s'amunteguen on trenquen les onades.

En la desfeta llesca que l'escuma

va deslligant has trobat cornalines,

has collit fusaioles; i en allargar la mà

el cap d'una cargola ha espurnejat nacrada.

Hi has acostat l'orella amb els llavis celats

just un instant, a temps que una mar confident

en la llum de ponent et digués misteriosa

que la veu del teu cant perduraria.