Empúries. Estàtua d'Esculapi. Arqueologia

Autor: Víctor Català
Obra: Obres completes [Víctor Català] , 1972
Pàgines: 1836-1837

L'Escala,  3 de desembre de 1909 (fragment)

Perquè V., bo i tenint la imaginació de novel·lista, no pot figurar-se l'emoció que serra i espauma el cor davant la descoberta i aixecament d'una estàtua que ha estat colgada durant segles i segles. Jo no vaig veure pujar lo bust, però sí el rest d'Esculapi, i me'n quedarà sempre el record com d'una impressió única i a part entre totes les impressions d'ordre artístic. Tota humida encara, tota velada de les obscuritats de la terra, mutilada i serena, dreçada solemnement sobre els ors i porpres de la posta, no ho semblava pas, una figura d'home fet; tenia turgències i elegàncies de forma i d'actitud enterament femenines, o, pel cap més baix, d'un Apol·lo o... d'un hermafrodit. I, malgrat la superposició del bust i son relatiu encaixament, jo... amb molts altres que en aquella ocasió la vegérem, persistim en lo primer cop de cor. Tingui present lo que li dic, senyor Oller. Tots los que fins ara han parlat d'Empúries i ses coses ho han fet a les palpentes; tot lo que se n'ha dit i potser molt de lo que se'n dirà encar, són hipótesis bambolejants, opinions llosques, subjectes a revisió. Empúries és una immensa interrogant dreçada davant la consciència dels estudiosos, i sols ella mateixa i en ella mateixa es tanca la resposta. Tots los que vulguen precipitar los aconteixements, tots los que vulguen endevinar, seran desmentits. I, si no, al temps.

I, ja que d'Empúries parlo, vull donar-li una nova íntimament relacionada amb ella i que pot devenir (meravelli's!) d'interès mundial. Se tracta de crear aquí un museu, principalment de coses emporitanes, mes que també en tancarà d'altres, procedents de dipòsits i donatius (per ara ja es compta amb l'oferiment de diversos objectes i sobretot amb la promesa d'un gran llenç firmat per un nom superbament reputat en lo món de l'art).

No cal dir que aquest Museu, prop de les runes, facilitant tots los coteigs i punts de vista als estudiosos, tindrà una importància capital si saben fonamentar-lo amb seny los que sien encarregats d'aquesta noble missió. Per ma part, com sóc una gran fadada per la misteriosa fada emporitana, lo projecte m'escalfa el cor de goig i ja rumio per l'honor i prosperitat de la nostra obra.

No ho digui a ningú, Mestre i amic; resti la cosa com un petit secret entre nosaltres —lo secret que ha d'envoltar com pietosa auriola a l'almoina demanada i... concedida—. Si es fa el Museu, jo espero veure-hi instal·lada una vitrina que continga autògrafs de grans firmes i les plomes amb què hagin sigut signats; autògrafs d'obres cèlebres o que parlin en forma d'articles, notes, impressions, etc., d'Empúries la bella, d'Empúries la morta-ressuscitada; i, d'aquests autògrafs, lo primer, lo que ocupi el lloc d'honor, lo de mon reverenciat D. Narcís Oller. Mes, per ara, silenci: no vull que ningú me prengui la davantera i em malmeni la idea. Ziiit!'...

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Arran de mar , 1967
Pàgines: 214-215

Aquí, recordo aquesta tarda d'abril lleugerament ennuvolada, vaig venir una vegada amb el meu gos, negre i espavilat, que es posà a córrer entre les ruïnes darrera el vol irregular d'una papallona blanca i groga. De cop, el gos va trobar-se davant la còpia de la monumental estàtua d'Esculapi, blanca, atapeïda de feresa amb la serpent, el pal i les barbasses. El gos retrocedí, alarmat. I va envestir lladrant furiosament cap a la voluminosa bubota.

Naturalment, el gos tenia raó. No és que l'Esculapi camini i gesticuli com sol fer la majoria de carn mortal. A més, el pas del temps l'ha convertit en un déu inservible. Però si hom s'hi atura davant i es pregunta quina significació podia tenir per a la gent antiga, el cervell efectua una altra viva transposició: ¿què són per a nosaltres —per als qui hi creuen— els símbols i les figures estatuàries de la religió subsistent avui, cristiana o budista? ¿Quines veritats i quines creences tenien aquells grecs pollosos i quines en posseïm nosaltres, si no tan pollosos sí tan ases? És llavors quan la Història pot deixar d'ésser una assumpte llibresc i convertir-se en una mestressa de la vida, com demanava algú. Pot ésser una lliçó d'experiència. "L'home no és, sinó que es fa", deia Sartre fa devers vint anys. La clarividència del gos era òbvia.

I és estrany, gairebé màgic, el que va passar en ésser descobert l'Esculapi, l'any 1909. No sols van impressionar-se els erudits, sinó que els pobladors de l'Escala, agitats per fosques creences, emocionats per reminiscències que subsisteixen sota capes posteriors, en aquest cas de tipus igualment religiós, van arrencar a trotar cap a les excavacions, enfervorits, arrossegant els nens i els vells, per contemplar la renaixença d'una vella divinitat. Resulta interessant de gratar per sota les crosteres oficials.

Autor: Antoni Prats i Gràcia
Obra: La joia , 2010
Pàgina: 57

Primer matí de l'any a l'Empordà

 

Fa un dia esplèndid,

que s'enganxa a les rames

acabades i nues dels pollancres.

Ara i adés, tan clara i íntima,

la neu dels ravenells estesa;

càlida i pròxima,

l'argila vermella dels roures.

 

Vora mar senyoreja

l'ombra d'Esculapi,

i algú s'eixuga

després d'un primer bany.

Molts altres el mirem pensant

en dies vora mar que recordem.

I en altres banys

que més avant ens esperen

potser.

Autor: Núria Esponellà i Puiggermanal
Obra: Ànima de tramuntana , 2020
Pàgines: 295-296

De tant en tant, visitava l'Asclepièion o santuari d'Asclepi, déu de la medicina. Aquell déu, fill d'Apol·lo, s'havia mostrat capaç de fer reviure els morts, per això Zeus l'havia castigat fulminant-lo amb un llamp, però, tanmateix, li havia permès curar els homes. Els emporitans havien dedicat el temple a Asclepi, encara que seguissin rendint culte al déu Apol·lo.

El temple es podia contemplar de prop amb tota la seva majestuositat, presidit per un acroteri dedicat al déu Posidó, que, segons deien, imitava el de Súnion, en terra dels grecs.

Fora del recinte de l'edifici sagrat que els oferents no podien trepitjar, hi havia un pou sagrat i unes quantes cisternes que abastien d'aigua les piques on els visitants feien ablucions. En aquell lloc d'acollida o àbaton, els sacerdots que tenien coneixements mèdics i els seus ajudants prescrivien tractaments per guarir els malalts. Com al temple d'Asclepi a l'illa de Cos, on s'havia format Hipòcrates, un doctor eminent, els sacerdots hi practicaven l'anamnesi, observaven els símptomes de la malaltia i prenien nota de l'evolució de cada pacient. Els rituals de curació requerien passar una o més nits al santuari perquè, a través del somni, el deu manifestés als que demanaven curació quina era la causa i el remei de la seva malaltia.

El santuari no tan sols acollia els habitants de la ciutat sinó també els mariners i comerciants d'arreu que freqüentaven el port, atrets per la fama del santuari.

Autor: Núria Esponellà i Puiggermanal
Obra: Ànima de tramuntana , 2020
Pàgina: 301

Quan va arribar al peu de les escales que conduïen al santuari d'Asclepi, el sol ja havia remuntat l'horitzó. Des d'on era es veia l'àrea sagrada, una mica més elevada, amb un altar monumental al bell mig, una cisterna i un pòrtic lateral i, al fons de tot, el temple del déu. Aixecant el cap i empetitint els ulls per allargar la mirada, va veure l'estàtua d'Asclepi, protegida dins la nau, que coronava un pedestal. Els primers raigs de llum, d'un rosa daurat, esquitxaven la cabellera rinxolada, el front i la barba de flocs trenats, i esclataven més avall, en els plecs del mantell i el tors nu del déu, que apareixia alt com un tità, sostenint un bàcul amb una serp enroscada.