Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, al qual pertany la Massona, té una extensió 4.824 ha formades per dunes, llacunes salabroses i dolces, prats inundables i zones de conreu. Està repartit entre els municipis de: Castelló d'Empúries (57,4 %), Sant Pere Pescador (12,8%), Palau-saverdera (10,2%), Peralada (8,9 %), Pau (4,7 %), Pedret i Marzà (2,6 %), l'Escala (2,1 %), Roses (1,1 %) i l'Armentera (0,2 %). Els aiguamolls, que en èpoques antigues s'hi havia conreat arròs, ocupaven antigament tot el pla del litoral del golf de Roses i del Baix Ter, però van anar desapareixent per l'expansió de l'agricultura i la ramaderia amb canals de dessecació, la canalització de la Muga i la construcció dels embassaments de Boadella, Sau, Susqueda i el Pasteral. Sis llacunes petites i la gran llacuna o estany de Castelló van desaparèixer.
A la segona meitat del segle XX, la urbanització de la zona, especialment amb projectes com el d'Empuriabrava, va posar en perill aquesta zona humida. El 1976 la campanya "Els últims aiguamolls empordanesos en perill", promoguda pel Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos, va alertar l'opinió publica. El 13 d'octubre de 1983 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de declaració de paratges naturals d'interès nacional i reserves integrals, i els Aiguamolls de l'Alt Empordà hi quedaren emparats. Posteriorment, han estat requalificats com a Parc Natural. S'hi ha arribat a observar 327 espècies d'aus, entre les quals cal esmentar cigonyes (o gantes, com es coneixen a l'Empordà), l'ànec collverd, el bernat pescaire i la fotja. Actualment, també s'hi pot observar la llúdriga, gràcies al projecte de reintroducció d'aquesta espècie a l'Empordà. Tenint a la vista aquesta zona dels aiguamolls és oportú llegir dos fragments de Proses bàrbares, de Prudenci Bertrana (Tordera, 1867-Barcelona, 1941) que descriuen com era la zona a principis del segle XX i les múltiples referències geogràfiques que des del pla ens tenen com a referents amb els canvis de temps que podien i poden marcar. També escau llegir tres versions diferents de la llegenda popular de "Lo bruel" situada per aquests entorns. Jacint Verdaguer la recollí per tradició oral quan el 1884 féu estada al Noguer de Segueró, a la Garrotxa, i la convertí en un romanç. Anns després, Carles Fages de Climent en féu una nova versió dramatitzada i, finament, Maria Àngels Anglada en el marc de la campanya de Salvem els Aiguamolls afinals del segle XX es decidí a reescriure la història en vers i prosa per als infants que visitaven l'espai protegit dels Aiguamolls.
Autor:
Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Totes les obres III. Poesia 1 (Montserrat) , 2005
Pàgines: 310-312
Obra: Totes les obres III. Poesia 1 (Montserrat) , 2005
Pàgines: 310-312
Lo bruel
Tradició
Un pagès hi ha a l'Empordà,
que Llop-cerver s'anomena,
té les urpes de voltor,
la cara de gos de presa;
d'escanyapobres com ell
no n'hi ha un altre a la terra.
Ell roba a parents i amics,
i de tot arbre fa llenya;
si no pot prendre un ramat
s'aconhorta d'una ovella.
Com a Llop-cerver que es diu,
xucla la sang de les venes;
si no els pot xuclar la sang,
a bocins la pell los lleva;
si no els pot llevar la pell,
sense un fil de roba els deixa.
A qui posa un corbatí
no el curaran pas los metges;
més li valdria un dogal
en mans del tiracordetes.
En anys de fam com aquest
lo bé de Déu abassega,
lo d'antany i lo d'enguany
per fer-ne més bona venda.
Pobrets, si voleu menjar,
donau-li flor de ginesta.
Si no teniu dobles d'or,
si no en teniu ell ne deixa
dant-li el cinquanta per cent,
o bé... el xanguer de l'esquena.
A demanar caritat
no aneu mai a casa seva,
puix té ensenyat un mastí
que sols als pobres mossega,
als pobres de Jesucrist
que ell menar voldria a l'herba,
cada dia a pasturar
amb los bous i les ovelles.
A l'acostar-se la fam,
per ell lo temps de la messa,
se'n puja dalt del graner,
troba pollada la xeixa!
Pica de peus com un boig,
i aixís dient s'escabella:
-Doncs aon llançaré el blat?
Com ho faré que no ho vegen?
La vergonya que en tindré
me courà més que la pèrdua!
-Mes son front de condemnat
s'il·lumina amb una idea.
Quan se ve la mitja nit,
posa el blat a la carreta,
sacs i més sacs de forment,
saques i saques de xeixa,
i els va a tirar a l'Estany
que allà dellà remoreja.
Quan és al peu de l'Estany
voldria tornar enrere,
veient que sota sos peus
comença a desdir la terra.
Los braus voldria aturar,
mes apar que algú els empenga!
Si anaven a pas de bou,
ara van a pas de llebre.
Seran diables malvats
que avui faran bona sega!
Llop-cerver llança un gran crit,
mes ja en les ones se n'entra
a gabells xeixa i forment
amb los bous i la carreta,
dins un remolí d'infern
que les aigües arrastella!
Allí s'enfonsà l'avar,
com dins la mar una pedra;
mai més se n'ha sabut res:
sols en temps de primavera,
dins l'Estany de Castelló,
i en l'Estany de Torroella,
los pagesos del voltant
senten uns bous que bruelen.
Autor:
Carles Fages de Climent
Obra: El bruel de Castelló (Primera antologia) , 2002
Pàgines: 66-69
Obra: El bruel de Castelló (Primera antologia) , 2002
Pàgines: 66-69
El bruel de Castelló (fragment)
Rescloser
No la sabeu la història del bruel
que ressona de Roses fins Empúries?
Si passeu per la vila de Castelló
bé veureu set arcades contra claror.
Són el pont que Hug el comte va fer-hi alçar
treballant set anyades sense parar,
hivern ni primavera tardor ni estiu:
cada anyada una arcada damunt del riu.
Totes set són germanes: com de germans,
n'hi ha de mitjanceres xiques i grans.
Per l'una hi passarien quatre camins,
per l'altra el doll que xuclen trenta molins.
De sis altars diria's que són la nau,
la més xica és molt baixa com un catau.
Si passeu per la vila de Castelló
la veureu ran de l'aigua contra claror
que entre totes amaga son averany.
L'any que varen bastir-la va ésser mal any:
res de pluges, nevades, ni grop al cel.
En va el fred cercava aigües per prendre el gel.
Dotze mesos bufava tramuntanal,
secant la terra campa com el sorral.
Per caçar no calia ser caçador,
per pescar no calia ser pescador,
car ni els ocells trobaven per dur en son bec
als moixons la becada, i al fons del rec
migrant de set l'anguila veia la mort.
L'any de la mala anyada, per mal record
la gent encar sol dir-ne. D'aquest comtat
llavors Ponç Hug el comte, molt ben amat,
de tots la sort regia. Doncs heus ací
que, mentre als uns sobrava bon pa i bon vi,
d'altres en el dejuni com els romeus
(a guisa d'una guerra quan sota els peus
del mur brillen les llances el setjador),
ja de la fam sentien cruent dolor.
El comte a tots amava d'amor igual,
fa pregona una crida pel seu herald,
manant a aquell qui tingui secle o forment
estibat, de lliurar-lo en continent.
Qui hi manqui, cau en pena, pena cabdal.
No tothom l'acomplia, la llei comtal:
travessant la nit fosca, lluny dels camins,
camina una carreta de bous mugins,
No és carreter el que els mena, tampoc bover,
ni pagès de remença ni traginer,
que és ric hom de paratge molt nomenat.
La carreta és curulla de sacs de blat;
de tants de sacs com duia ni fa trontoll.
Ja travessa les feixes, passa el rostoll
amagant-se dels gossos i dels camins,
la pesanta carreta de bous mugins.
Ja arriba a la maresma que és fosc encar.
Veu llumenar una falla dintre la mar,
que una nau ja l'espera. I es diu: -Bé puc
fer la llei també als comtes, comte Ponç Hug!
Pel cel canta una alosa: ve de llevant.
Ric home, Déu t'empari, Déu o algun sant,
que el que és la llei del comte bé es va complint.
Setanta sacs que duia, ja en deixa vint,
i encara la carreta du massa pes:
com més quarteres llença s'enfonsa més,
que la maresma és falsa i el blat feixuc...
Ta llei bé fou complida, comte Ponç Hug!
D'ençà d'aquesta feta de bella nit,
del fons d'aquestes aigües munta el mugit
dels bous, com un eximpli pel desfael.
Joncmarí
Sentiu ara, sentiu-lo? És el bruel.
Cavaller
Quina basarda escampa aquest bruel
que ix dels llots sangonents de la Maçona!
Prou que el sento, que el seu avís cruel
posa encara a la boca un glop de fel
i al just prevé i a l'àvol esborrona!
Autor:
Prudenci Bertrana i Comte
Obra: Proses bàrbares (Obres completes) , 1965
Pàgina: 850
Obra: Proses bàrbares (Obres completes) , 1965
Pàgina: 850
Després, més enllà, el riu pren un aspecte trist i desolat. Les seves aigües, d'una verdor intensa, somogudes pel formidable colpejar de les rompents properes, branden embassades en l'estretor dels marges alts i dels camps esllavissats. Ni una herba, ni un pollancre, no interrompen la monotonia d'aquells desmunts d'argila on revolen garses i corbs enllaminats per la carronya d'algun xai o algun porcell que flota entre arrelamentes i deixalles arraconades per la ressaga. A vegades un gros llobarro passa a flor d'aigua perseguint un vol de llisses que salten i brillen al sol en un llampec d'argent.
Prop de les goles cal desviar-se del curs del Fluvià. Llavors, trencant la monotonia de les userdes i els sembrats, s'albira la ratlla grisa dels tamarius que voregen els recs, amagant les brosses de les «llaunes» i els «fangassos», i part d'allà, la sorra groga i una franja blava del mar en calma, el qual pren verdositats d'atzavara a l'indret de la desembocadura del riu. I sols cal travessar la passera del rec Sirvent, un tauló sostingut per dos pilots de gleves, i us trobeu ja en aquest terrer fals i misteriós que s'estén entre la platja i els conreus en tota la immensa amplària del golf de Roses.
Autor:
Prudenci Bertrana i Comte
Obra: Proses bàrbares (Obres completes) , 1965
Pàgina: 851
Obra: Proses bàrbares (Obres completes) , 1965
Pàgina: 851
Però la rufa s'ha estès; el núvol de Requesens ja no és sol; a la cresta de la Mare de Déu del Mont i al llarg del Pirineu en morregen d'altres. Són núvols apilotats i flonjos que clapegen d'ombres les vessants de les muntanyes i se'n volen cel amunt com un ramat dispers a cops de fona. Alguns s'esfilagarsen desfets per la mateixa força invisible que se'ls emmena. I heus aquí que de sobte noteu quelcom insòlit. No és res encara. Tal volta una polseguera al lluny, a l'indret de Figueres; potser una ratlla d'escuma sobre el mar o una estranya desorientació en el vol de les gavines; qui sap si l'aleteig d'una vela vora el sorral, vela que és plegada amb precipitació mentre el llagut avança a força de rems; i els bous, en una closa, aixequen la testa i ensumen de cara al nord, vibrant a intervals les orelles entre la cornamenta, un poc astorats per quelcom que s'apropa i ells pressenten.
Llavors vosaltres pareu esment que les saules branden, que els joncs belluguegen, que en els cimals de les figueres seques les garses oscil·len amb la cua enlaire i que arran dels marges s'arremolinen les aloses.
Una falconada brusca us empeny de traïdor. Bufa la primera ratxa tramuntanal a les vostres orelles, freda com neu i penetrant com agulles.
De seguida en llunyanança totes les coses prenen un aspecte mustinat: empal·lideixen, s'oculten o es destaquen en l'encortinada de polseguera que torna a aixecar-se al llarg de les carreteres, allà baix, en el límit de la plana.
Alhora la mar, sense una vela, es cobreix de bromera i ronca foscament; les aigües embassades, que abans lluïen com espills, s'entelen d'un glauc intransparent, brut i sinistre, i els bous, prop de les cledes, es reviren d'esquena a l'oratge. Els veureu amb el llom estarrufat pasturant les herbes marines que sota el morro es remouen a batzegades intermitents.
Autor:
Maria Àngels Anglada i d'Abadal
Obra: El bruel de Castelló (Primera antologia) , 2002
Pàgina: s.p
Obra: El bruel de Castelló (Primera antologia) , 2002
Pàgina: s.p
El bruel de Castelló I
La cançó que vull cantar
no me l'han dictada els homes,
me la van cantar els ocells
un captard d'aram i roses.
La cançó que vull cantar
me l'han dita les onades,
cavallets d'escuma i sal
a la platja més daurada.
La cançó que vull cantar
ve de l'aigua que somnia
als estanys de Castelló
entre els joncs i les gavines.
Això era i no era una tarda bellíssima a no gaire lluny de la vila de Castelló d'Empúries, on la terra va davallant per trobar-se amb la blava mar a la badia de Roses. Tres rius, la Muga, el Fluvià i el Ter, s'han enamorat de la plana de l'Empordà i han vingut a portar-hi les seves aigües. Entre els camps, les closes i el mar, es troben les llacunes i els aiguamolls. Molts ocells hi fan el niu o hi reposen anant i venint del Nord, molts peixos s'hi belluguen, una munió de plantes hi creixen.
Jo m'hi passejava i m'hi passejava, i tan embadalida estava mirant els ocells, que gairebé se m'hi va fer fosc. Com que sóc una mica distreta, no me'n vaig adonar fins que de cop i volta vaig sentir com un bramul misteriós que em va fer tremolar.
Em va venir pell de gallina, tot i que no em tinc per poruga, i ja volia girar cua i anar-me'n; però vaig veure un ocell petitó, de color blau-verd amb les potes vermelles, molt i molt bonic i amb una veu molt fina que em cridava i em deia:
No tinguis por d'aquest brogit
que surt de l'aigua,
jo sóc més xic i volo ardit
entre el brogit.
No tinguis por d'aquest udol
secret i fondo,
no t'amenaça, mal no et vol
aquest udol.
És un bruel que s'enduu el vent
entre les canyes,
és com un plany trist i punyent
que escampa el vent.
Em va venir pell de gallina, tot i que no em tinc per poruga. I d'on ve aquest bruel?, jo que li pregunto al blauet. Aleshores ell em va dir que m'explicaria fil per randa la història d'aquest soroll que fa glaçar la sang a molts homes valents. Ell la sabia perquè els ocells se l'han anada contant de niuada en niuada. Tal com me la va dir, jo us la repeteixo a vosaltres.
Una vegada, fa molts i molts segles, va haver-hi una anyada que no plovia mai de mai, perquè la tramuntana, el vent més fort i sec de l'Empordà, bufava de dia i de nit, setmanes i mesos sense parar mai. Els ocells prou que es queixaven.
Tramuntana, tramuntana,
fas el cel clar i brillant,
però has deixat la terra eixorca
amb el teu alè constant.
No trobem ni un trist bri d'herba,
el sembrat no té saó.
Què durem als fills que piulen
al niuet de plomissol?
Dia i nit l'aigua recula
ni una boira ratlla el cel,
i no pares, tramuntana,
el teu cop d'ales cruel.
Els pagesos malveien que el poc blat que hi havia fos venut a l'exterior a preu d'or. Però la tramuntana no els feia ni molt ni poc cas. Aleshores manava a l'Empordà el comte Ponç Hug i el seu cor s'entristia en veure la misèria que sostenia pels seus dominis. Però com que no badava, es va adonar que, mentre unes persones tenien més menjar que no necessitaven, n'hi havia d'altres que passaven gana. Així doncs, va decidir que aquell any tothom havia de portar el blat al graner comtal: ell en pagaria un preu just i després el faria repartir a cadascú d'una manera justa. Perquè ningú no pogués fer l'orni, va manar fer una crida a cada vial, poble, despoblat i parròquia de tot el comtat. Un herald, amb un vestit lluent com el sol i la lluna i amb una trompeta sonora feia saber a tothom la voluntat del comte.
Qui tingui blat,
sègol, forment,
ordi, civada,
qui tingui blat
apilotat
aquesta anyada
QUE EL DUGUI
TOT
ENCONTINENT.
ÉS LLEI DEL
COMTE.
Si no, es fa reu
de pena greu:
li va la vida.
De llei comtal,
a tots igual,
he fet la crida.
La llei del comte s'anava complint, i tots els súbdits –cavallers, barons, homes de paratge, pagesos rics i pobres- duien el poc o molt blat que tenien cap al graner comtal. Però no tothom va obeir, hi havia un ric-home molt avar, que es passava els vespres comptant les seves riqueses i no volia dur el seu gra al graner del comte perquè trobava que no era un bon negoci. Escolteu les seves paraules:
El comte pot fer la crida,
però el meu blat no me l'enxampa;
ell fa la llei, jo la trampa,
pensada la tinc i ordida.
Vendré el blat en altra terra,
molt més or me'n donaran.
Després que em vingui al darrera
amb un flabiol sonant.
Al caire de la vesprada
l'estany em serà camí,
amb la nau aparellada
duré el meu blat lluny d'ací.
El comte pot fer la crida,
però el meu blat no me l'enxampa;
ell fa la llei, jo la trampa,
pensada la tinc i ordida.
I tal dit, tal fet. Quan ja començava a fer-se fosc, per mor que ningú el veiés, va carregar tot el blat en una enorme carreta tirada per dos bous molt grossos, de banyes gruixudes i ulls pacients. I quan la va tenir ben carregada que no n'hi cabia més, la portava per camins trencats i per rostolls en direcció al mar. Feia el camí molt a prop dels aiguamolls, i vet aquí que dos ocells d'aigua se'n van adonar: el martinet, un ocell gros i bonic, de color gris clar amb un plomall blanc, llarg i prim com el d'un cavaller, li cantava:
No duguis el teu blat
a fora del comtat,
la no et serà amiga.
Els nens ploren de fam;
qui no escolti el seu clam
per tots maleït siga.
(Martinet de nit)
Autor:
Maria Àngels Anglada i d'Abadal
Obra: El bruel de Castelló (Primera antologia) , 2002
Pàgina: s.p
Obra: El bruel de Castelló (Primera antologia) , 2002
Pàgina: s.p
El bruel de Castelló II
I el mussol emigrant, d'ulls rodons i savis, que al vespre ho veuen tot, des del forat que hi havia a la soca d'un salze reforçava la cançó del martinet de nit:
Escolta martinet,
encara és un secret
la teva trampa innoble;
el blat tornar al graner
fidel i dreturer
al comte i al teu poble.
Però el ric-home, enrabiat com una ceba, els va respondre:
Ocells, calleu,
si no voleu
que irat us llenci
un dard funest
que us digui llest
mort i silenci.
Aleshores els ocells van emmudir i l'avar home de paratge continuà caminant ran dels aiguamolls. però com que s'havia torbat tant per carregar molts i molts sacs de blat, se li va fer de nit quan encara li faltava molta estona per arribar al mar.
Els aiguamolls s'han de conèixer molt bé i ell no en sabia prou. les plantes amb les ombres de la nit agafaven formes estranyes, i el ric-home es perdia entre les mates de joncs, els tamarius i les plantes que es fan als aiguamoixos i que la gent del país en diu sulsures o salicòrnies.
Però què li passa ara? No pot tirar endavant! La carreta s'enfonsa cada vegada més. Maldant per desencallar-la li passen les hores, i ja la primera llum s'entrelluca en el cel.
Ja no es veu la carreta, ni els sacs, ni els bous, ni el ric-home avariciós! Però altra vegada els ocells, que ho han vist tot, ens ho fan saber:
Adéu, home de paratge
que guardaves el teu blat
per dur-lo lluny de la terra
on tothom passa fam.
En va la nau t'esperava,
veles blanques sobre el mar;
ben al fons de la llacuna,
tu i els bous, coberts de fang.
Els bous encara bruelen
innocents ells, tu malvat;
aiguamolls us enterraven,
mòbil llosa sepulcral.
Entre joncs i salicòrnies
ran de saules i canyars
quants secrets l'aigua
ens contava
només
als ocells
alats!
I des d'aquella nit, de tant en tant, un clam fondo com un bruel s'alça de les aigües manses i com adormides dels estanys de Castelló d'Empúries; molts pagesos, pastors i caminants l'han sentit; els ocells també l'escolten, però no els fa por, i ells n'han contat la història als poetes.
Ara també vosaltres coneixeu el misteri del bruel; podeu anar sense temor a passejar vora els aiguamolls de l'Empordà, allà on els camallargues fan el niu entre les menudes flors blanques dels ranuncles, on, de vegades, els flamencs o àlics roigs s'aturen a reposar i on s'amaguen els ànecs collverds.
I aquí s'acaba la història que em va contar el petit blavet; però valdrà més que s'acabi amb una cançó que ens deixi un gust d'alegria:
Diem ben fort: que el bruel no ens fa por,
ja coneixem d'on ve el brogit potent.
Cap mal tresar no hi volem amagar
tranquils vindrem ran de l'estany d'argent.
Petits blavets, gavines i flamencs,
per sempre més us tindrem per amics
no farem mal als vostres nius ocults,
respectarem aquests estanys florits.
Els aiguamolls s'adormen en la nit
quan el mar blau comença a comptar estels.
La vida hi neix entre l'aigua i els joncs,
la vida hi riu més forta que el bruel.
Altres indrets de Castelló d'Empúries:
Indrets