Estany del Cortalet. Ecosistema

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Obra: Els herois , 1965
Pàgina: 950

Estic convençut que ni ell mateix no sabia del cert si això de Carxofa era un cognom o un sobrenom. En veritat, però, que, per la vida que feia, tan bé li anava una cosa com l'altra.

En Carxofa es passava els jorns sol, perdut, maldant dins aquesta planúria fantàstica i traïdora que, vorejant el mar a un costat i altre de les goles del Fluvià, s'estén des de l'Escala fins a Roses. Era, en definitiva, un trist pescador lacustre. Es titulava a si mateix l'almirall de les aigües mortes, volent significar el domini absolut que tenia d'aquells tocoms laberíntics, habitats solament per fotges i rat-bufos, rasclons i bernats pescaires.

I en Carxofa tenia la seva flota: una barca de quilla en el riu, devers Sant Pere Pescador, i una veta com un bressol, que transportava a coll segons les necessitats de les pesqueres.

No he conegut mai cap salvatgina en qui la llei d'adaptació al medi s'hagués complert tan absolutament com amb en Carxofa.

La seva pell resseca i torrada, el seu vestit de vellut descolorit, la fusta dels rems i de la barcota, i el fang del seu calçat, eren d'un mateix to indefinible de cosa calcigada pel sol i destenyida per l'aigua. Quan parava els ormeigs en les voralles argiloses del riu o entre la malesa de les llacunes, no l'hauríeu pas albirat fàcilment. Es feia tan invisible que àdhuc els ànecs salvatges i els corbs marins volaven arran del seu cap, prenent-lo per un pilot de gleves, per una soca morta, per un feix de balques, per una raconada d'escòries; en fi, per qualsevulla objecte menys per un enemic.

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Obra: Els herois , 1965
Pàgina: 952

Era una delícia fer un aguait d'ànecs amb en Carxofa.

A posta de sol us agafava, us encabia en la seva veta (que, com ja us he dit, semblava un bressol arrabassat d'una casa de pagès per alguna riada), us aposentava en aquell fustam amb els companys que fóssiu, gossos i tot (suplicant, però, que els subjectessin, per evitar que en una bordada intempestiva, o esbatussant-se entre ells, capbussessin aquella petita arca de Noè), armava els rems després de treure'ls de llur amagatall, i remava silenciosament pausat, amb gran cura, entregirant-se per no desviar-se, seguint gorgues i estretors, fins al punt que a vegades us fèieu la il·lusió de navegar en sec, en l'espessura d'un canyer; i atracava amb dolcesa, amb aquest mirament litúrgic de les dones que s'atansen a la taula amb una sopera massa plena. La maniobra del desembarcament no sempre era fàcil ni podia fer-se de pressa. Prou sentíeu el fons de la barca lliscar en el llot de la ribera; bé teníeu alguna mata de joncs per a amarrar; mes encara el desballestat caixó oscil·lava, esfereint-vos, i l'almirall reclamava quietud, car un braç allargat amb impaciència, una estrebada a destemps, el desplaçament ràpid d'algun passatger indisciplinat, podien ocasionar un naufragi. En Carxofa saltava primer, feia esqueneta als passatgers, i, tot estrebant la corda de la petita embarcació amb grapats de marmanya, us assenyalava els trams de desembarcament, indicant d'aquesta manera els punts ferms on calia afermar la vostra petja.

De seguida, ell al davant, vosaltres al darrera, en columna índia, començàveu a giragonsar pel matisser fangós que traspuava humitat.

Arribats a lloc, us distribuïa en guerrilla, amb cert aire de misteri, fent signes cabalístics d'horitzó a horitzó, de llevant a ponent, i us deixava sols pinçant-se els llavis amb els dos dits, índex i polze, de la mà dreta. Tals gestos us infonien una mena de respectuós pressentiment. Us les havíeu d'heure amb un enemic envalentit i terrible que creuaria el cel abrandat de resplendors apocalíptiques. Llavors us imaginàveu la maresma reblerta de paranys inconeguts, tràgica; i, en atansar-se les penombres del crepuscle, la planúria interminable del joncar, les llenques verdoses de les aigües mortes, i els boscatges pregons de les serrades, alenaven més vagarosament l'enigma llur.

I arribava la fosca, l'hora solemne de l'aguait: el cercle bru de la terra s'estrenyia; les pues dels joncs i els plomalls dels canyissos esdevenien fantàstics, destacant-se contra cel; la ressaga del mar ens cobria d'un brunzir rítmic i continu; i la silueta d'en Carxofa, l'exorcista, us abandonava diluïda enllà, en una massa de boira moradenca, subtil, vibràtil.

Immediatament us sobtava la temença de perdre'l, l'horrorosa convicció que si no tornava a cercar-vos us caldria restar allí per sempre més, incapaços d'eixir per vosaltres mateixos d'aquell paratge encantat, de fer un pas enfora d'aquella presó sense murs ni reixes, on semblava que caminant de dret aconseguiríeu els estels.

Autor: Jordi Pla i Planas
Obra: Una mà estesa , 2012
Pàgina: 24

Aiguamolls 2012

 

A Ma Àngels Anglada

In memoriam

 

Enyora la closa de tanca arbrada

el llit esponjós de l'antic estany,

el menut martinet, que esmunyedís

s'aombrava entre el bogar, on feia el niu.

i el lament del becut esquinçant l'aire

a l'hora foscant que els sentits afua.

 

No amanyaga el llevant, gràvid de pluja,

l'herbei apelfat que la vida allotja.

Un vent terral, eixut i ignar de l'aigua,

fa temps que ofega l'oneig dels bordois.

 

Llangueix l'aqüífer i el salobre avança,

no hi són les fonts que ablanien els prats.

No gaire lluny, gegantines erugues

espeteguen impàvides de jorn,

car és molta l'ambició que fibla.

Tot és venal per al bíped que sotja

el cor del recer que sempre batega.

 

¿Encara alçarà el vol la mallerenga

i endinsarà el bec el bernat pescaire,

l'esquiu bitó, que s'esmuny entre els jòncols

gemegant com qui entona una complanta?

Talment l'avar hisendat del Bruel,

¿ens afonarem amb carros i bous

al fangar que engoleix home i natura?