Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La vila de Penàguila és d'origen musulmà, estigué totalment emmurallada, i actualment es conserven restes dels murs i algunes torres; així com diversos casalots senyorials. El castell, d'origen musulmà, als segles XII i XIII, ja surt esmentat en la Crònica de Jaume I, està situat en una elevada i inexpugnable penya. Fou la plaça forta des d'on el rebel Al Azrads s'enfrontà al poder reial. Tenint les ruïnes del Castell a la vista o des de dalt estant podem llegir el fragment inicial de la rondalla d'"Esclafamuntanyes", d'Enric Valor. La va arreplegar a Xixona i és una de les més llargues que va escriure.
L'acció s'inicia a Penàguila i es clou a un imaginari regne de Bucària, de fet el nom antic de Bocairent. Va de quatre germans que tenen sobrenoms ben explícits: Esclafamuntanyes, Passaponts, Arrancapins i Plegallana i decideixen anar a córrer món per poder-se guanyar la vida pels entorns de la serra de Mariola. Arriben a un gran palau, Torra- Vella. Esclafamuntanyes, amb una gran maça, baixa al fons d'un pou que, com a nova Alícia, li dona accés a un món meravellós on, després d'enfrontar-se a una serp, un bou i a un gran gegant negre, allibera tres princeses encantades, Primerina, Segorina i Rosa Darrerina, de la qual Esclafamuntanyes en queda ben enamorat. Totes tres són tretes del pou gràcies als tres germans que estiren la corda de fora estant. Veient les riqueses que totes tres els poden aportar per haver-les salvades, decideixen deixar Esclafamuntanyes a dins el pou. Quan aquest penja la gran maça, els germans creuen que pugen el germà i el deixen anar amb corda i tot perquè es mati. El creuen mort i se'n van cap a Bucària el regne de les princeses. Tanmateix, Esclafamuntanyes no és mort i el treurà del pou i gran àliga perquè ell li salva els pollets de ser devorats per un gat cerval. A partir d'ací, l'acció es desplaça a Bucària (Bocairent), on llegirem el fragment final del desenllaç.
Esclafamuntanyes (fragment)
Avui en dia, el maset de les Nou Soques és encara un paratge misteriós enclavat en el cor de les muntanyes de Penàguila, rodejat d'espès boscatge de pins i d'alzines, al capdavall d'una costa, en una clotada ombrienca. Calculeu com devia ser allò fa segles, en el temps en què passà tot el que anem a contar-vos.
Allí, en aquell mas recòndit, van nàixer els quatre germans que deixaren renom per totes aquelles serres, de la Mariola a l'Aitana, del Rontonar al Benicadell, de la Serrella al Carrascal d'Alcoi. Al gran, li deien Bartomeu; els dos mitjans eren Jaume i Pasqual, i el petit tenia per nom Joan, i certament era el més valent i de més noble cor. Els pares d'ells havien mort quan tots quatre encara eren minyons: la mare, socarrada de feina, i el pare, a força de fer-li eixir els xics els cabells verds. Perquè els havien resultat de cap de peça: vius i bellugadissos com a sargantanes, donadors de quefer i roïns de mena.
Així, ben enjorn, tots solets els quatre, se les van haver d'apanyar per a campar en aquelles aspredats penailenques. Bé és cert que tingueren l'avantatge de fer-se grandíssims i fortíssims, uns homenassos que feien goig de veure i també por... I és que el fred i el sol i l'aire tot ho crien...
Ja tots passats de la vintena, cansats de treballar les migrades terreues del maset i de menjar pa de dacsa o de sègol i melva adobada a l'intemperi, un hivern llarg i nevador que no era cosa de dir, certa nit, al racó del foc, tots ells tingueren la següent conversa:
-Açò s'ha acabat, xiquets -que va començar Bartomeu amb una veu solemne-. Estem blaus de fam i morats de fred. D'avui en avant farem crides pels pobles i masos de la contrada a fi de donar compte dels nous oficis que tindrem.
-Quins, hereu? -que pregunta un.
-Tu, Joan, que tens aqueixos braços tan forts i que ascles una penya d'una maçada, et dedicaràs a aplanar pujols i a reomplir barrancs per fer més amples les terres de les masades que t'ho encomanen. I et diràs Esclafamuntanyes.
-I jo, què faré? -demanà el tercer, és a dir, Pasqual, en vista que la cosa anava de baix en amunt.
-Tu, primer, arrabassaràs tots els pins, alzines i coscolles o altres mates, de les muntanyoles que s'hagen de tornar bancals. Et diràs Arrancapins i la teua ferramenta serà el perpal.
-I a mi, què em feu?-preguntà el segon, és a dir, el Jaume, que era un xicot com tothom (això sí, ben tallat), però que al costat dels germans resultava escarransit.
-Tu no pots fer feines de força -digué amb un cert menyspreu el germà gran-. Per tant, et guanyaràs la vida amb un rasclet, arreplegant la llana que es deixen les ovelles enganxada per la xara.
-I quin nom em tocarà? -demanà ell, no gens content, ell que era el més llest i malpensat de tots.
-Et diràs Plegallana.
-Ara, digues-nos quina feina et reserves per a tu, Bartomeu -s'interessaren els altres germans, a cor, que semblava que li feien l'enza.
-Jo, com sabeu, tinc el pèl de barba tan llarg i tan abundós i tinc les cames tan llargues i fortes, que em dedicaré, durant les vostres feines, a passar-vos de part a part dels rius, dels rierols o de les rambles i avencs, agafats de les meues barbes. I em diré Passaponts, que vol dir que passe la gent com si fos un pont.
Plegallana pensà, però no ho digué, que tot allò eren ganes de no fer res. L'únic que no li semblava malament era el nom que Bartomeu s'havia reservat, puix que era més gos que un pont.
L'autoritat del gran era forta, i així com ho proposà així va ser acordat. I, tot seguit, van sopar, van deixar apagar el foc, es van gitar en la gèlida nit del maset de les Nou Soques i s'adormiren com a troncs.
Va venir el bon temps i se n'anà la neu, i un dia de sol primaveral, de cel blavíssim i de muntanyes rentades i esplendoroses, van eixir pel món a guanyar-se la vida.
Altres indrets de Penàguila: