Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest mas situat abans d'arribar a Ibi baixant d'Alcoi va ser comprat pel pintor Antoni Miró que l'ha convertit en un autèntica casa-museu de la seva obra i on crea i rep els amics. Alguns d'aquests, escriptors li han correspost amb textos que parlen del lloc, de l'artista i de la seva relació. Aquest és el cas de Salvador Espriu i Miquel Martí i Pol. O, d'Isabel-Clara Simó que, a més d'un poema hi ambientà una novel·la d'intriga, El mas del diable, que dedicà al pintor qui, fins i tot, intervé en l'acció: dos germans bessons cerquen la seva mare, suposadament assassinada pel marit, James Carlington, falsificador de quadres, i a Mummy, una mena de mainadera.
En el mas, a més a més, s'hi preserva el llegat documental d'Ovidi Montllor, que hi va viure algunes temporades, creant-hi bona part de les cançons inicials de la seva carrera. A diferents espais del mas podem llegir els textos ja referenciats, així com dos fragments de la crònica que Carles Llorca i Timoner ha fet de les seva coneixença del lloc i del pintor.
Món d'Antoni Miró
En homenatge al gran artista alcoià.
Molt a migjorn del nostre país rar,
aguaita nit un solitari far.
El bleix del sofriment el va sotjant,
ones endins, a l'hora del foscant.
Ell em segueix en l'aspre desconhort
de vanament lluitar contra la mort.
—Les mans amb gruix de cordes m'han lligat,
quan als senyors demano llibertat.
—No puc fer res per ajudar ningú,
perquè jo sóc tan desvalgut com tu.
Però sense descans, amb viu clamor,
em serviran la forma i el color.
És un combat que mai no vol repòs.
Hi deixo l'esperit, el moll de l'os.
—Entona, doncs, un càntic triomfal
damunt abismes guardadors del mal.
Heu ben guanyat, clars ulls, lluny de cap vesc,
tan sols esbatanats a l'aire fresc.
I sentiràs com l'ala de l'ocell t'uneix,
al blau, al nom d'un poble vell.
Esbós de lletra a Antoni Miró
Toni Miró, que dic, escolta això:
la impertinent verbositat del temps
és un parany devastador i obscè
i tu que ho saps passes de llarg i escrius,
lúcidament, part dellà del mirall.
Minuciós, dibuixes clarobscurs
damunt la pell cansada i vehement,
perquè la llum penetri pel teixit
incert dels anys i escampi claredats
molt més enllà de l'horitzó fal·laç
d'aquest vaivé d'un viure trepidant
sempre abocat a l'anorreament.
¿De quin secret pou de silenci treus
el lluminós i perennal sentit
de cada gest, de cada moviment?
Astut i greu, ¿t'absentes del brogit
per convertir qualsevol traç en foc
i esdevenir més tendre i reptador,
o bé descrius paràboles de vent
per incitar la pluja i el neguit
a definir correctament el rumb?
Símbols i espai combinen el desig,
l'esclat del roig i el sentiment del blau
que només tu saps mestrejar, discret,
per desvetllar l'enigma tortuós
de qualsevol misteriós esguard
i així desfer, sense ni moure els dits,
tot l'enfilall d'adverses solituds
que com un jou ens lliga i ens sotmet.
Pregunto molt i tu sempre respons
i és seductor dialogar amb el buit
de mi mateix cap on m'atreus, tossut
com un infant solemne i desimbolt.
Pregunto molt i em fa de tornaveu
la nuditat del cos i de la ment
que cap mirall no encerta a reflectir
fora d'aquell que m'ofereixes tu.
Et penso lluny, Toni Miró, i escric
desavesat de tot, tancant els ulls
força sovint per no trencar l'embruix
i aprendre'm més, com qui desfà camí
per repensar la nosa del futur
sense el temor de tòpics sobresalts.
Et penso molt, amic llunyà, i em plau
conversar amb tu silenciosament
per convertir la quietud en cant
i guanyar espais de música subtil.
Tot s'esdevé prement la solitud,
configurant ardidament els mots,
renunciant a l'oripell i al fast
per assolir l'esclat essencial;
tot s'esdevé de claredats endins
i el repte, el crit, la turpitud i el goig
no són sinó d'aurèola del llamp
amb què podem, potser, combatre el vell
parany del temps, verbós, impertinent
i, al capdavall, obscè i devastador.
Roda de Ter, octubre de 1992
Per Antoni Miró
Per a Antoni Miró, el millor pintor del món.
Quan la llum és a dintre
esclata en el llenç, fàcilment,
i en fa corbes sensibles, algun
rostre, una albada daurada
i una dona ajaguda, oferint-se.
Quan el foc és a dintre
i bull, i els colors es
disposen tots sols, cadascun
en la forma escaient, i
voldries plorar quan ho
mires, i cridar. I fer un pas.
Quan la vida és a dintre
i Toni la veu, fit a fit,
i d'un glop beu la terra
i la pàtria, i la posa en la
tela. Et foraden la pell
els ullots de Picasso, i
el dolor de l'oprobi.
Mortadelo fa llengots
als jerarques centrals
—acer i gel la mirada mortal—.
Quan el talent és endins
i és tan fàcil pintar, pulcrament,
el batec del nítid perfil
d'uns malucs que semblen de carn.
Quan s'és Antoni Miró, un pintor
que fabrica el misteri de l'art,
pam a pam, i jo el veig
i m'agrada mirar devanida
la gent i dir en veu alta:
"Veieu? Doncs és amic meu...".
La cançó del cansat
A Joan Fuster
Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.
Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.
Queda clara, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m'ha tocat, i és la meua feblesa.
Quede clar, també, que són covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d'empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats dels estels.
És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.
I torne a repetir: sóc alcoià.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català
i ho faig a la manera de València.
El Mas de la Sopalma (i que es toquen els collons) és situat com el seu nom ho deixa definitivament ben aclarit, en la sopalma de la lloma que trobem anant des d'Alcoi a Ibi. Naturalment és terme d'Ibi i per això mateix té l'atractiu que passem a descriure.
El clima és ideal. Mai no fa calor a l'hivern ni frescor a l'estiu. Per tant, podem gaudir sense cap problema de les meravelles de la natura; tan pròdigues en aquesta casa. Diem casa, però es tracta d'alguna cosa més grandeta. Jo, que vinc tan sovint com els "Quefes" m'ho demanen —i són prou vegades—, encara trobe noves cambres, nous passadissos, aljubs com catedrals, pessebres per a cinquanta matxos, etc. És com fer un viatge a l'infinit boirós... boirós per damunt de tot.
Boira, boira, és el que dóna el més important atractiu al Mas de la Sopalma (i que es toquen els collons). Les boires del Mas de la Sopalma (i que es tornen a tocar els collons, si no els agrada), té característiques especials, difícils de descriure.
Imagineu-vos que arribeu a poqueta nit al Mas. De qualsevol indret que vingueu, us cobrirà un cel net, tant si és ras com si és nuvolat. Si veniu a bord del coet del "Quefe", deixant a banda que tindreu que davallar-vos els collons des de la gola fins on deuen ser, és a dir, al seu lloc natural, i després d'haver bossat pel camí, us trobareu amb l'operació de descàrrega esmentada al capítol 1. I és en aquest moment precís que entreu al Mas, quan comença la boira. En encendre el llum, us trobareu immersos en un món ultraplanetari, envoltats de núvols grossos, galàctics. Si us fixeu bé, veureu com davallen del sostre i pugen terra amunt, com una pluja de carabuixons diminuts que us faran unes dolcíssimes cosconelles, primer als nassos i tot seguit a la gola. Després començarà el concert d'esternuts meravellosos que us acompanyaran hores i hores plenes de dolçors inacabables.
El cas és que quan vaig empènyer la llosa d'entrada al Mas de la Sopalma, no vaig trobar els estables. Ni la polseguera. Ni la colomassa que abans ho impregnava tot. Hauria desviat el Quefe l'alcavor cap a una altra casa veïna? Amb cautela vaig anar inspeccionant aquell saló immens, net, ple de quadres bellíssims. I un altre, i un altre, i més. Només podia reconèixer el Mas per l'embigat, ara pintat amb cura i lluent i pels arcs elegants tan ben conservats. I per l'autenticitat de les pintures. Quan vaig ser de front al meu enyorat quadre de Les Llances, em vaig esborronar, com d'habitud. Ara ocupava el centre d'una sala. És com el vaixell insígnia de la flota. Un pes pesant. L'essència de la nostra història. El crit permanent. Incòmode per alguns, rebolicador per altres. No recorde quant de temps vaig passar extasiat entre tant d'art. Però si que recorde que em va sorprendre un tuf pudent. Com podria ser en un Mas tan net? I és que tenia al davant el quadre de l'abocador de Sant Pasqual!
Antoni Miró
Amb ordres liminars
i signes esquemàtics
remous la cendra col·lectiva
feta de quatre pals de sang i de crepuscle.
Qui podrà estructurar
el camí que ens proposes?
Qui podrà projectar
des d'antigues despulles
la nova coherència?
Sota la teua petja vivíssima del clam,
S'arrecera l'esper de la represa,
més enllà de renúncies
i iterades desfetes.
Com refarem la història?
Com guanyarem l'aurora?
Com bastirem un somni
entre un malson de segles?
Des del fons dels teus quadres
-espill en la selva dels dòlars
i les lletres de canvi-,
descrivies les nafres
d'un atzucac vastíssim
que subhastava el món
a còmodes terminis,
que venia les pàtries
a petites tongades,
amb el silenci espès
de falcons i de lladres.
Des de Sopalmo estant,
el nostre aprenentatge
ressegueix un camí indefugible
refet amb cendra viva
que encara sagna al cor
dins el crepuscle.
El bell dolor d'amar
Davant un quadre d'Antoni Miró
Uns genolls mòrbids acaronen una mar de lilàs
exultants per l'esplendor d'un dors nu
que aixeca una àvida mossegada al cim del bescoll.
Des del record i la fúria desempolses de nou
aquell faune engabiat amb codonys tendres
i deixes lliure la sang que recorre a galop
la nova bresquilla de la pell que fustiga
el bell dolor d'amar i de morir salvatgement.
—Però jo necessitava diners, i vaig pensar que si em taxava el quadre alguna persona entesa... Alcoi és ple de pintors, però tots els que veien el quadre deien que un Leibl no podia ser a les meues mans, de cap de les maneres. Excepte un pintor. L'Antoni Miró. No el va voler venir a vore, i va dir que l'havia de portar jo a sa casa. Viu en un mas, un mas preciós, també al Carrascal. Ell va ser l'únic que em va dir que el quadre era autèntic i que valia molts diners, però que ell no estava interessat a comprar-lo. Em va dir que, si jo volia, es podia posar en contacte amb un marxant de Viena, que era un expert en aquell pintor. I jo li vaig dir que, per favor, que sí, i ell li va escriure. Al cap d'unes setmanes em va trucar l'Antoni Miró per telèfon. Em va dir que aquell senyor de Viena... Com es deia? Ah, sí!, Franz von Graff, no volia saber res d'aquell quadre, perquè estava segur que era fals, procedint del senyor Carlington. L'Antoni Miró va dir que era una frivolitat, jutjar un quadre sense haver-lo vist. A mi em va estranyar molt, que aquell senyor de Viena tinguera tan mal concepte de míster Carlington, però ja veieu... 1 es va quedar penjat a la paret.
Dick i Duke es van mirar, en sentir això que aquell marxant tenia mal concepte del pare. Li van demanar a la Mummy les senyes exactes de l'Antoni Miró i li van preguntar si ella i la Jenny volien venir a dinar al mas diumenge vinent. Però la Mummy se n'anava a Alacant, amb la Jenny, perquè aquesta tenia un concert. Així, van quedar que, demà no, despús-demà, anirien a dinar tots quatre a la Venta del Pilar.
A les cinc eren al Sopalmo, el mas de l'Antoni Miró. Era un mas preciós, més bonic i tot que el d'ells. El pintor vestia de negre i portava una barba llarga, amb fílets de plata. Tenia els ulls blaus i la veu tranquil·la. Va ser molt amistós, i primer que res els va ensenyar tot el mas.
Després seieren en una saleta que tenia llar de foc i balancins folrats de vellut. Els dos germans havien mirat l'obra de l'Antoni Miró i estaven admirats de debò. El trobaven sensacional, com a pintor, i, tanmateix, no es donava aires de grandesa, com solen fer els artistes. Els va convidar a vi, herber i ametlles torrades.
—A mi em sembla que sí que és un Leibl autèntic, el quadre de la senyora Campbell. Per això li vaig escriure a Franz von Graff. És un expert en art flamenc i un marxant honrat. Una autoritat, vaja. Em va sorprendre moltíssim que em contestara allò que em va contestar. Sabia que jo només feia d'intermediari, però el seu to em va molestar, com si a mi m'anara res amb el senyor Carlington. Si amb prou feines el coneixia.
—Ah, però el coneixia?
—Molt poc. El vaig conèixer a Amsterdam. Jo hi tenia una exposició, en una galeria anomenada Klaas. Hi havia molta gent, al vernissatge. I, de sobte, un home rabassut que es mirava amb molta intensitat l'obra se'm va acostar i em va preguntar d'on era jo. Quan li vaig dir que d'Alcoi i anava a explicar-li on para això, em va colpejar l'esquena i em va demanar tot de detalls del Sopalmo. I ell em va parlar del Mas del Diable. Em va costar entendre que parlava de Casa els Anglesos, com li diem ací. I va dir que li agradava molt la meua pintura, que el fíguratiu fantàstic és una de les coses més renovadores de fínals de segle. Vaig notar que entenia de debò en pintura, perquè va citar molts noms i molts estils. Imaginen-se, dos veïns que es coneixen a Amsterdam... Em va caure bé, i no em va fer la impressió que estiguera clavat en el món de l'art més que com a afícionat. I molt menys que fera les coses que deia Von Graff.
L'Antoni Miró els va acompanyar fins al cotxe. Un gossot negre s'hi va acostar i li va saltar a sobre, tot content. A Duke el gos li va recordar el pobre Tom, i li va fer una manyaga tan tendra al cap que el gos el va mirar estranyat.
Antoni Miró quan mira
Quan mira Miró
mira
un ull que és un far
que encén la vida.
Quan pinta Miró
pinta
una mà que és un sol
de justícia.
Quan cria Miró
crida
un color que és dolor
i rebel·lia.