Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Gairebé al capdamunt del poble, la plaça de l'Església concentra el temple parroquial de Sant Pere (segle XVII) amb una nau de tres altars i campanar. En el seu interior es pot observar una creu gòtica data del segle XVI, construïda en plata treballada amb esmalts incrustats, així com una imatge de la Verge amb el Nen, de valor considerable, tallada en fusta policromada. També hi ha la Torre Portal, una preciosa entrada porticada sobre la qual es troba "El Callís" i l'accés a través del carrer Major a la Roca, esplèndid mirador sobre el paisatge de pins i alzines i de la torrassa del castell àrab en ruïnes. Sota els arcs del portal podem servir-nos com a lectura de dos fragments de Josep Maria Espinàs i un breu poema de Vicent Andrés Estellés.
L'última aproximació a Xodos és impressionant. Des de la carena més alta es veu el poble al centre d'una cassola de muntanyes, però no pas al pla, sinó alçat damunt una massa rocosa, com un puny alt, cantellut i tancat. Xodos sembla adherit en estrany equilibri en el front més avançat d'una onada que s'hagués petrificat sobtadament —i sota aquest front de l'onada, el buit.
Són descripcions insuficients, i la imatge pot millorar acudint a l'etimologia de Xodos, que Coromines encara no ha publicat, però ha tingut la gentilesa d'enviar-me, mecanografiat, l'article que sobre Xodos inclourà en L'Onomasticon Cataloniae. És una explicació del nom absolutament suggestiva, i a la vista de Xodos ja no pot ser més exacta. Coromines parla d'una arrel ibero-basca plausible, sudur, la del mot que significa nas en basc comú. «És fàcil conjecturar que de la noció de nas es vagi passar a la idea de cim, morro, punta, proa, que pot convenir en grau excel·lent al paisatge penyalós de tot el terme de Xodos», i recorda que al peu de les serres d'Úbeda i del Moncayo es troben l'andalús Xódar i l'aragonès Chodes. I quan el lingüista diu que també és lícita conjectura que sudur (després xòders-xodos) s'apliqués com a nom de falcó de bec formidable, em sembla que és claríssima la forma aguda i projectada endavant del penyal de Xodos. Coromines crida l'atenció sobre l'extraordinària antiguitat de l'adjectiu xodenc, que consta com a gènere de falcons que es criaven en el regne de València.
Des de l'altura on sóc, les cases de Xodos fan com una cresta blanca damunt el gran bec de roca, i caldrà acostar-s'hi per adonar-se de la seva esquerperia. Però la baixada no és precisament un passeig. Són uns dos-cents metres i, una de dues: o no hi ha camí o tot és camí, per a en Rafa. Tinc la sensació claríssima que estem tirant pel dret, muntanya avall, enmig d'un pedruscall bellugadís que juga a rodolar, i això que els meus peus no tenen cap interès a empènyer res. Acabem el descens més radical prop de l'ermita de sant Cristòfol, als afores de Xodos.
Hi ha una dita, a Xodos: "El noi que faci tres voltes a aquesta església, no haurà de fer el servei militar". Quan som a l'església comprovem que la sentència és exacta. L'església, a la punta del roquissar allargat, no és pas voltable, i si un noi ho intentés cauria espadat avall, de manera que s'estalviaria vestir-se de caqui. L'església és dedicada a sant Pere, com correspon en el cim d'una gran pedra, i hi trobem algunes persones en plena activitat, la festa major s'acosta. Tres dones munten els penons al capdamunt d'uns pals llarguíssims, d'altres netegen o freguen. Un home que és fuster, en Cebrià, ha fet els mobles nous, les portes i uns sostres magnífics a la sagristia, i com que ell és modest, m'ho ensenya un altre. En Cebrià, o Cebriàn, viu ara a Castelló, però és de Xodos, i puja aquí quan el necessiten, disposat a fer el que calgui.
A l'exterior, davant la porta de l'església, hi ha un petit però prodigiós espectacle. Han tret a l'aire lliure les imatges de l'església, un Sagrat Cor i dos sants, i quatre dones els renten, fent servir galledes d'aigua i fregadores de pal. D'això sí que se'n pot dir santa familiaritat! Han protegit els sants amb la llenca d'ombra que fa un petit mur de pedra. Veig uns spontex i diversos draps, amb els quals deuen rentar respectuosament les cares, un punt rosades, de les venerables figures. Són dones joves, decidides. Al seu costat, en la mateixa petita terrassa del davant de l'església, hi ha un parell d'homes igualment enfeinats, dedicats al difícil ofici de serrar unes peces de marbre. El fuster surt i entra de l'església, em sembla que duu un croquis a la mà. Miro l'escultura de sant Pere, amb una gran clau a la mà esquerra, la túnica amb una vora daurada, que acabada de rentar fa goig com si fos nova. Lloat siga Déu.
Xodos
Des d'on em ve fins al calze del cant
el nom que té les voreres llunyanes?
Des d'on em ve el riu de curs alegre,
des d'on em ve la lliçó del treball?
Canten la falç i el martell al migdia,
canten els anys com cantaven els segles!
Altres indrets de Xodos: