Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Santuari està format per un conjunt d'edificacions entorn d'una plaça, i un petit pati interior al voltant del qual s'articulen diferents dependències, les més antigues del conjunt. S'hi accedeix a través d'una portada d'arc de mig punt que condueix al pati. A la dreta hi ha la torre campanar de l'església que presenta escassos vans i està rematada amb pinacles i boles. El pati interior presenta en tres dels seus costats pòrtic corregut d'arcs escarsers. L'església, al sud, és d'una sola nau i quatre trams de desigual longitud coberts amb volta els tres primers, i amb una cúpula sobre petxines l'últim, que correspon al presbiteri. La portada principal, als peus, està treballada en pedra i hi consta la data de 1706 que indica l'any de la seva finalització. Lligats amb la tradició del pelegrinatge de les Useres podem llegir un fragment del poema que els va dedicar Bernat Almela i Vives, una prosa informativa de Josep Maria Espinàs i una nota de dietari de Joan Garí que evoca vivències a l'entorn de Sant Joan i el Penyagolosa.
Els pelegrins de les Useres (fragment)
Els masovers de cada mas,
encuriosits, eixen al pas
dels pelegrins, que tots coneixen,
deixant a l'ara del ribaç
el pa i el vi que els ofereixen.
Els rabadans sommiadors
amb cent herbetes de colors
fan enramades d'homenatge,
vora els antics assagadors
per on va el dur pelegrinatge.
Es cristià temor de Déu
que s'encomana tot arreu
per obra i gràcia de l'exemple;
i commogut per lo que veu
l'espai sencer esdevé temple.
L'escolà, fort i primitiu,
a tot enuig insensitiu,
portant la creu, davant, s'obstina;
peiró que corre, fugitiu,
del pelegrí que a ell camina.
El capellà, que ha corregut
des de la vall al cim agut
i ja ha pesat l'experiència,
dalt de son matxo, commogut,
alleugereix la penitència.
Sa fosca veu de capiscol,
cantant llatins, escampa el vol
del negre corb de les cingleres,
i oint la veu, al cara-sol,
tremolen rams les oliveres.
Als llocs de sempre acostumats,
els pelegrins, afadigats,
trencat l'alè se reconforten,
i en pau de Déu, sempre callats,
mengen frugals d'allò que porten.
El penitent dejuni creix
més la fervor, i a tots pareix
que es tornen flors les argelagues.
L'ardit coratge refloreix
i els patiments es fan manyagues.
Fa de cronista i de pilot
llur intendent, que té la dot,
manifasser de cuina i taula;
ell és qui parla i fa de tot,
guia de seny i de paraula.
Amunt per tot, seguint el fil
de la rigor que venç l'Abril
de les febleses i mol·lícies,
el rengle auster camina humil
collint les místiques delícies.
Terra de Xodos, de poc suc,
aspre calvari malastruc
que veus i sents el pas dramàtic
del pelegrí que fuig l'embuc
del món frenètic i llunàtic!
Veient la fe, que tant pot fer,
al ventre sec del dur terrer
enamorat de l'espectacle,
transcendental, naix un roser
meravellós, com mi miracle.
I quan ja són a Sant Joan
i la campana diu voltant
el goig que sent per la visita,
el món, mesquí, pareix més gran,
i el Cel, immens, cap dins l'ermita.
Oh benaurats i nobles fills
de les Useres, tan senzills
que vostra fe creieu fecunda
sols perquè als ulls fingeix espills
on és la imatge gens profunda!
És lo mateix! A poc a poc,
al pit més sec s'abota el foc
que vostres flames encomana;
la gent sabrà l'esclat barroc
passionat, que amor demana.
I per cruïlles i costers
i assagadors on els corders
semblen escuma fonedissa,
el vostre rengle, com un vers
lloant a Déu, el món avisa.
Ja he al·ludit a Sant Joan alguna vegada, i sobretot en parlar dels pelegrins de les Useres, però potser és hora de donar-ne una notícia més precisa, i resumida, perquè Sant Joan, i Penyagolosa, pertanyen al terme de Vistabella. El Penyagolosa, 1.814 metres, el cim més alt del País Valencià, només és accessible pel nord, per Sant Joan, i quan fa més efecte és quan se'n veuen les altres cares. Demà el veuré, espero, des de llevant, de més a prop que avui i que ahir, i esborrona la verticalitat de les seves parets. No és estrany que el poble l'hagi convertit en una muntanya mítica. D'on prové golosa —de dolç no en té res, aquest cim— ha estat molt discutit, sovint proposant etimologies inversemblants, i jo m'apunto a l'opinió de Coromines, no tan sols per respecte sinó perquè em sembla molt bella: niu d'àguiles. Fins i tot arribo a veure el cim com si fos un cap d'àguila, i és que aquesta muntanya ha desvetllat tota mena de fantasies. Alvar Monferrer ho recull molt bé: «Es conten nombroses llegendes pels masos i pobles del voltant, referents a tresors amagats, avencs erràtics que apareixen on menys hom pot sospitar, cadàvers vivents, bruixes i dimonis que habiten les nits i els llocs més obscurs i intrincats, famoses nits de Sant Joan quan el solstici ho arrabassa tot de dalt a baix...». Aquestes creences sobre els misteris del Penyagolosa han perdurat en una versió absolutament moderna: «Hi ha qui diu que el massís del Penyagolosa és fita obligada de pas d'ovnis».
A la falda d'aquest cim s'alça el santuari de Sant Joan de Penyagolosa, només una mica més enlairat que Vistabella. L'edifici actual —n'hi havia un de més antic— va ser construït a partir de 1706. Es conserva una part del convent, que ara fa les funcions d'hosteria, i cal tenir present que la festa del santuari no se celebra per Sant Joan, sinó el 29 d'agost, quan es commemora la degollació del sant. Però no sembla que calgui esperar cap festa determinada. L'anada a Sant Joan és una excursió acreditada i una devoció popular, l'accés s'ha fet fàcil, l'hosteria reconforta i la pineda és acollidora. I la presència del mossèn assegura que no baixaran les bruixes i els dimonis del Penyagolosa.
17-III-02, DIUMENGE (fragment)
Seguint per la pista, arribem al «corralico», l'esplanada on solen parar els cotxes abans d'emprendre a peu la marxa cap al pic. Una llarga estesa de vehicles ens hi sorprén. Una munió de gent, vestits amb xandalls de tots els colors possibles, pul·lulen amunt i avall. Ja n'havíem trobat alguns d'aquests, anant cap a la font. Dues xiques portaven sengles pírcings als llavis i hi donaven un estrany matís de modernitat i d'esclavatge ancestral. Com sempre que et trobes amb multituds al bosc, això tendeix a posar-te trist. Seguim avant, veiem la nevera de la Cambreta i baixem a dinar.
En la baixada, però, algú proposa anar a veure un mas relativament pròxim. Com sol passar en aquests casos, el grup es divideix entre els qui acullen entusiasmats la idea i els qui simplement tenim fam. La sensació de fam tendeix a ennuvolar el cervell, a esborrar tota necessitat d'aventura. Els famolencs voldríem, de seguida, seure a taula, però en aquesta ocasió som minoria: amb un punt d'impotència biològica i una punxada insidiosa a l'estómac, contemplem com el vehicle s'allunya del camí de tornada.
El menjar a l'alberg de Sant Joan no decep mai. Sempre trobem ocasió de recordar aquell primer sopar mític de l'any 97 quan, baldats per la primera caminada de Vilafranca al Penyagolosa, vam devorar un plat de bullit, carn torrada amb allioli i una quallada de postres, tot acompanyat, en la seua simplicitat gastronòmica, per un vinet del terreny i coronat per un deliciosament aromàtic poliol del pic. Ara el dinar és, amb variants -olla en lloc de bullit-, substancialment el mateix. Supose que és això el que ens reconforta de Sant Joan, fins i tot fora de temporada: la sensació que el temps no passa, que tot segueix igual que sempre.
Finalitzada la modesta excursió, ens queda una darrera comesa: omplir d'aigua les marraixes que portem al maleter. Voldríem haver-ho fet a la font de l'Alforí, però un cartell nou, insòlit i exasperant, ens informava que l'aigua no era potable. La circumstància ens fa gràcia. Són incomptables les contalles sobre fonts «no potables» d'on sempre han begut masovers que, invariablement, han arribat a 90 anys. Nosaltres, però, disciplinats o cautes, omplim les marraixes a Sant Joan mateix. És una aigua dura, fresca, amb un matís terrós. Amb aquest tresor al darrere, emprenem la tornada. En passar l'Alforí observem uns nimbus compactes i petulants. Deu ser potable la seua aigua?
Altres indrets de Vistabella del Maestrat: