Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
S'alça sobre les restes del castell que hi havia i que ha desaparegut completament, igual que les muralles. És un temple renaixentista de principis del segle XVII, amb pervivència d'elements gòtics en les voltes. D'ençà el segle XIV, l'últim divendres d'abril de cada any el poble de les Useres rememora una antiga tradició que ens trasllada de ple a l'edat mitjana. Tretze hòmens -el guia i dotze pelegrins-, acompanyats pel capellà, tres cantors, el representant de l'Ajuntament, els clavaris i dinou muntures -les càrregues-, acompleixen la vella prometença d'anar fins al santuari de Sant Joan de Penyagolosa, a 35 quilòmetres de distància. Són els pelegrins de les Useres que pregaven i preguen per aigua, collita i contra la pesta. Tot i que l'Església es va apropiar d'aquest antic ritus, la celebració és de procedència pagana. Alguns veïns de Les Useres creuen que es tractava d'una cerimònia de celebració de l'edat adulta, on dotze joves s'acomiadaven dels progenitors i acompanyaven el pare -com encara se li diu al guia- cap al Penyagolosa. Podem servir-nos com a lectura de dos poemes dedicats als pelegrins de Bernat Artola i Vicent Andrés Estellés.
Els pelegrins de les Useres (fragment)
Fent penitència pels camins
més costeruts i més roïns
que sols la pressa fa dreceres,
jo he vist anar els pelegrins,
els pelegrins de les Useres.
La blava vesta penitent
diu son missatge pur al vent
amb remoreig de lletanies;
i ells van humils, calladament,
pels cara-sols i les ombries.
Tallats en fusta de pecat,
saben que Déu els ha empeltat
la flama greu de consciència,
i mantenint el foc sagrat
cremen llur carn de penitència.
Són fills del poble que els escull
d'un any per l'altre per a orgull
de la honradesa casolana;
i al rústic pit floreix l'abrull
miraculós de fe cristiana.
Els pelegrins, plens de fervor
per l'homenatge i per l'honor
de l'exemplar investidura,
viuen tot l'any amb la rigor
d'una devota compostura.
Tots els respecten com a Sants
perquè són llurs representants
i han de portar la vesta noble.
I ells van senzills i vigilants
per no ferir la fe del poble.
Al mes d'Abril, encara fred,
darrer divendres, matinet,
muts, per presó més rigorosa,
els pelegrins tiren pel dret
vers la pairal Penyagolosa.
El capellà diu l'oració
davant, davant, com un pregó
nunci de mística rabera;
i ells van ritmant amb el bordó
colpint els rocs de la vorera.
Van separats, segons costum,
sense adonar-se del perfum
encisador de la muntanya.
S'encén, per tot, càndida llum.
La terra, igual, pareix estranya.
La dura costa del camí,
baixant allà, pujant ací,
fa batre el cor que mai no es cansa
d'anar amunt, a son destí,
on viu la llum de l'esperança.
Des d'on em ve, entre la pols, un nom
que sols és pols i pols altra vegada?
Els pelegrins de les Useres
i
Els pelegrins de les Useres creuen,
apostolat forestal de la pluja,
amb gran silenci, les senderes. Van,
amb lletanies, com enduts per un
fosc manament, requeriment d'uns pètals,
pel Maestrat, arrossegant silenci,
silenci sols de pols estupefacta
vers Sant Joan de Penyagolosa.
Algun gresol perdut els orienta.
Saben on van i saben el que fan.
Convocaran els tambors enterrats,
tots els tambors, tots els gresols insomnes.
Creuen els fulls, els quaderns de la pluja.
Acompliment que els ve des del pou dels segles,
de clau al pany de la corcada porta.
Sona perduda la campana. Pugen
i després baixen. Els garrofers sonen
damunt les pedres: bruscament rodola
un pedruscall que arribarà al barranc,
com crani eixut d'un papa Luna incògnit.
Pelegrinant tota la fosca vida
el poble va i cerca unes arrels,
la irada arrel que és ja definitiva.
Amb gest de pa convida llum i estels
i prossegueix el seu pelegrinatge,
vestit de dol i malvestit de pèls.
Sap qui serà el seu pa i companatge.
Mai no desmaia i encara segueix
creuant el temps i travessant l'oratge.
Els pelegrins de dacsa i de forment,
els pelegrins serien de la pau
i del gerani que impensat floreix.
Un manament els lliga amb pany i clau.
I és manament d'una pols perdurable,
i la pols és més forta que el metall.
Com dotze apòstols, camins i contrades
creuen molt dignes, amb el cor gentil
ocult el baf del llit i dels estables.
Per la unitat serien pelegrins,
cercant tan sols un rosegó de pa,
per la unitat invicta del país,
per la unitat del País Valencià!
ii
Canten un cant que indestriat apunta
i el canten molt perquè el país l'escolte,
l'ànim en pau, la rosa assegurada.
Puja més alt que les voltes més altes
i diu així, si ho enteníem bé:
HIMNE Parlem per aquest poble que no parla.
Plorem per aquest poble que no plora.
Truquem a les portes a qui mai no truca.
Demanem l'almoina per qui mai la demana.
Sols portem silenci. Silenci només.
Regireu, si us plau, les nostres butxaques.
Però portem més que ferro d'espases.
No implorem ajut de qui se'l mereix.
Per la sang augusta del Nostre Senyor
que cessen les penes, que cesse l'horror!