Amic, si encara ho ets, mon plany escolta...


Municipi:Reus
Comarca:Baix Camp

Bell local del darrer modernisme construït sobre l'estructura d'un teatre anterior. Va ser inaugurat el 1918 i rebé el nom en homenatge al poeta Joaquim Maria Bartrina. Situats en el seu interior podem llegir-hi "Epístola", un dels poemes més ben valorats de l'autor, en el qual, partint d'un versos de Leopardi, es planteja tot de reflexions ètiques sobre la lleialtat, l'honor, sobre el dubte i la inseguretat personal.

testing image

Amic, si encara ho ets, mon plany escolta;
Si sols t’ho dius, si l’amistat antiga,
Pel cuc de l’egoisme rosegada,
Com tronc corcat a l’apoiar-s’hi es trenca,
no llegeixis... Mes prou, si ets egoista,
al veure versos llençaràs la carta!

Dubto. Vet-ho aquí tot. Dubto i no em sento
ni amb voluntat ni amb forca per a creure.
Tot lo que miro és fals; mai lo ser íntim
sabré comprendre bé del que aquí em volta.
De l’infinit jo puc llegir els prodigis,
analitzant la llum de les estrelles
que allà d’enllà, en lo cel, brillen perdudes,
i analitzar la llum d’una mirada,
i llegir en lo cor, m’és impossible!

Com no dubtar del món, qui en ell hi troba
solsament falsedat i hipocresia?
Renoms brillants se fan amb falses glòries,
com amb cartró daurat se fan cuirasses,
i de lluny tot és or pel curt de vista.
Vergonyós i modest, s’amaga el mèrit,
i atrevida s’eleva la ignorància;
així el que fa poc pes en lo mar sura,
i és en son fons tan sols que hi ha les perles.

Elevar-se! Pujar! Si falten ales,
recordar tothom sap que a les altures
no l’àliga tan sols, també hi arriba
lo reptil, i és prou fàcil arrastrar-se.
I quan, pujat al cim, més ambiciona
encara remuntà’s, té sempre el medi
de lograr-ho, rebaixant lo que el rodeja.
I això ho fan tants! I mai ningú els censura:
prou ells tindrien por, si por no fessin!

Altres n’hi ha, de l’ambiciós escala,
que hòmens de bé pertot arreu se diuen,
i, per debilitat, del crim són còmplices
mirant-lo indiferent. Lligar no saben
la causa amb els efectes, i no veuen
que el mal d’altre en son mal pot transformar-se.
Tranquil mira el pagès que els boscos talen;
no s’hi oposa: al revés, se n’aprofita;
però poc temps després les pluges vénen,
i en la muntanya a l’aigua res detura,
i corre munts avall, i els rius desborda,
i els camps inunda... i el pagès ofega!

Amb sa estranya indolència i apatia
los uns, amb sa malícia els altres, deixen
o fan que la mentida en eix món regni.
Mes lo jovent, què hi diu? Si es l’egoisme
qualitat sols dels vells, com no es prepara
a transformar- ho tot, en bé dels pobles?
Què fa almenys del jovent la part més alta,
la part que per sos títols o fortuna
ha de donar a les demés exemple?

Vestit amb la librea de la moda,
ridícula com sempre en sos capritxos,
aquí en teniu un d’ells. De son cap cuida
molt més el perruquer que el catedràtic;
amic de ballarines i toreros,
protegeix sempre l’art, i tots diríem
que és fill d'un monstre acàs, no d’una mare,
segons lo mal que parla de les dones.
Entre visites, jocs, passeigs i teatres,
ni té temps per pensar: treballa sempre...
Aquest és l’«homo sapiens» de Linneu!
Si tots com aquest fossin, fins al dia
del Final no hi hauria al món judici!

Al veure com aquest i aquells tants hòmens,
veritat i virtut, on puc trobar-vos?
Que en lo poble, tu em dius? I on és lo poble?
És la munió de gent que alegre xiscla
i a la plaça de toros té Ateneu?
És la que per carrers i places corre
«Visca la llibertat!» cridant contenta,
i és esclava, primer, de sa ignorància,
després de ses passions, després dels ídols
que, per demà cremar, avui aixeca?
Jo crec que hi ha virtut perquè hi ha vici,
mes no la sé trobar per on la cerco;
potser ho fa que ha fugit de les grans viles,
tan petites per a ella, acostumada
a viure dintre el cor dels hòmens justos!

I això deu ser. Com la virtut pot veure,
sens que tinga desitjos d’apartar-se’n,
l’espectacle ridícul que a tothora
les grans ciutats als ulls dels bons presenten?
S’hi veuen sempre els déus del vell Olimpo,
que, d’aqueix desterrats, per aquí volten;
Momo ha tret a Talia dels teatres;
les Muses han plantat quincalleria;
Venus de cap artista és la modelo,
que ara les grans belleses són les Fúries;
Vulcanus fa contentes a les Parques
treballant dia i nit enginys de guerra;
i Mercuri, a la Borsa, que és son temple,
embadalit aguaita com Cupido,
ja sense bena als ulls, treu sempre comptes.

I Cupido fa bé, que sols los hòmens
amb interès los interessos miren;
i tots, fora de l’or, tots los que en tenen,
no creuen en res més que en si mateixos,
que es creure, per ma fe, en ben poca cosa!