Vaig aparcar pel centre...


Obra:El Fortuny retrobat (p. 21-22)
Municipi:Reus
Comarca:Baix Camp

Davant l'escultura de Gargallo que centra el repartidor que porta a la biblioteca o del lluminós quadre de Santiago Rusiñol que presideix una de les sales de conversa, s'escau llegir un sonet d'Antoni Correig i un fragment de la novel·la de Jordi Agràs (Reus, 1964) que recrea els ambients estudiantils d'altre de temps que donaven i donen vida al Centre.

testing image

Vaig aparcar pel centre i vaig enfilar carrer Major avall; el temps impropi del mes de novembre convertia el carrer en un carnestoltes avançat: mentre uns lluïen jerseis i jaquetes de llana, seguint l'últim crit, d'altres encara es passejaven amb mànigues de camisa i algun de beneit encara amb màniga curta.

A través de la freda entrada de metall i vidre, que havia arraconat la vella porta giratòria de fusta, com les dels bancs d'abans, vaig accedir al vestíbul del Centre de Lectura on es sentien com a músi­ca de fons els sorolls somorts que provenien de l'escola de dansa. Vaig començar a pujar per la magnífica escala que s'obre a la dreta sota l'esguard sever i altiu, gairebé aristocràtic, d'Evarist Fàbregas. La mirada impertorbable, marmòria, del patrici acompanyava les anades i vingudes del personal que accidentalment, a estones, amb major o menor fidelitat, habitava aquell casalot, bastit abans que el banc li fes fallida. Realment era bonic de pensar que en algun moment Reus va tenir gent que a títol individual va deixar-li tant, fins i tot arribant a morir arruïnat, vivint —potser podríem dir que malvivint— austerament i, fins i tot, renunciant a la pensió que el mateix Centre li havia de pro­curar.

Al primer pis, la sala de converses era plena de jovent que s'escapolia a la primera de canvi dels apunts i els llibres oberts que tenien a la biblioteca; pràctica ancestral que potser devia tirar per terra, o reafirmar, vés a saber, alguna teoria antropològica sobre els ensenyaments tribals de pares a fills, ja que, per tradició, els fills no fan cas del que diuen els pares, que es quedar-se estudiant a la biblioteca —com havien fet ells— sinó que —com veritablement havien fet els pares mateixos—, uns quants anys abans, s'esmunyien a xerrar prop del balcó, sota els ulls cansats de les matrones de Baldomer Galofre i sota l'esguard dels verds fantàstics de l'immens Rusiñol que presideix la sala. La biblioteca, rere les portes de vidre bisellat, mantenia, com manté sempre, la senyoria de saber-se la peça clau de la institució: caixa forta on es custodien, amb una cura envejable, veritables joies. No sé com m'ho faig, però mai no encerto quines sabates m'he de posar, sempre em grinyolen damunt el terra encerat; ni que camini de puntetes, els nyic-i-nyecs de les meves saba­tes trenquen el silenci quasi sepulcral del recinte.