I de l'església, ¿què en podríem dir...?


Obra:Tres guies (p. 1041-1043)
Municipi:Aiguamúrcia
Comarca:Alt Camp

L'origen del monestir de Santes Creus cal cercar-lo en la donació de terres que Guillem Ramon de Montcada i els seus fills feren al convent de la Grand Selva, al Llenguadoc, el 1150. A partir de 1168, es recomençaren les obres de l'església, la sala capitular, el templet i el dormitori i fou traçat el claustre cistercenc. Un text de Teodor Llorente escrit arran de la visita que féu al monestir el 1882 amb els companys de Lo Rat Penat de València ens serà útil per iniciar, de nou, l'arribada al clos monàstic i entrar en l'església i rememorar com ell va veure l'estat de les tombes reials poques dècades després que aquest i el monestir de Poblet fossin desamortitzats. Per la seva banda, Josep Pla (Palafrugell, 1897 – Llofriu, 1981) ens descriu la construcció de l'església, en fa una descripció minuciosa i s'interroga sobre el magnetisme i el misteri del lloc i de les pedres del cenobi. Alhora que accepta la seva incapacitat per descriure i dominar tanta grandesa perquè la gràcia singular del monestir és esquiva.

testing image

I de l'església, ¿què en podríem dir després del que en digué Pau Piferrer en afirmar que avantatja les creacions més acabades del seu segle? L'obra fou iniciada el 1174 i pel maig del 1221 era oberta al culte. Fou començada en l'esperit romànic de l'època i hauria hagut d'ésser coberta amb voltes de canó, però en plena edificació aparegué la novetat de l'ogiva, que fou utilitzada amb les vacil·lacions característiques d'allò que hom encara no coneix prou bé. Per això Karl Wassermann ha pogut escriure que aquesta església és un exemple d'importància cabdal del fenomen de la transició del romànic al gòtic. El temple presenta una disposició de creu llatina, té tres naus i cinc capelles absidals de planta rectangular; la del centre és la més profunda i espaiosa. Les parets són d'un gruix i una amplada sorprenents, però aquest gruix no és pas obstacle a l'elegància de la fàbrica ni a la seva grandesa. Vet aquí el misteri: aquests humils constructors, de nom ignorat, donaven grandiositat a tot el que els sortia del pensament. Els pilars són prismàtics. El conjunt és angulós, massís, rectangular, superb. La llum del temple és divina. A l'absis hi ha un cos sortint que correspon a la capella del centre. En aquest cos hi ha un rosetó romànic, l'element decoratiu més ric de les construccions antigues. Els vidres, de colors pàl·lids, són molt petits i estan treballats amb tanta pulcritud que més aviat semblen un mosaic que una vidriera. El temple és sòlid, greu, auster, però té un no sé què de música infinita — la música de l'aigua de l'Orde cistercenc. A la base de la fundació d'un monestir d'aquests monjos hi ha l'aigua, una font d'aigua inexhaurible, abundantíssima. Aquesta música, tan plausible en la vida, degué constituir una fascinació en les èpoques en què la gent pensava en aquestes coses; com una companyia en l'etern viatge cap a la mort. Aquí hi ha enterrats Pere II el Gran de Catalunya, Jaume II i la seva esposa, Blanca d'Anjou, Roger de Llúria, els Montcada i tants de personatges de la nostra passada grandesa. Aquí hi ha materialitzada la nostra història en monuments indelebles. Hi ha, però, una cosa que no puc comprendre. Veig a Santes Creus l'arquitectura, l'escultura, el color de les pedres, la gravetat que irradia damunt d'elles el pas dels segles. Però hi ha una cosa indefinible, misteriosa, complexa com la vida mateixa, que no té res a veure amb els detalls, amb els elements de bellesa innombrables que el monestir de Santes Creus conté: aquest element misteriós, inenarrable, és l'ambient, l'atmosfera, el clima que batega sobre aquest determinat punt de la terra. Aquest ambient que ens esborrona i ens subjuga, que ens encanta i ens fascina, d'on prové? On té les arrels? Què el produeix? ¿Quina vibració espiritual el manté en una tensió que ens embolcalla en el moment d'entrar en el clos del monestir? Jo no ho sé. L'única cosa que dic és que només aquests homes han conegut la màgia de transmutar un racó de vida terrestre, i sense perdre el contacte amb la vida terrestre, en pura abstracció. ¿Existeix avui, en algun lloc de l'època present, la possibilitat d'aquest fenomen, la possibilitat d'empeltar, de deturar a la terra la música de les esferes? ¿Per què aquests homes crearen esperit i nosaltres no creem sinó ruïnes, ferralla, inquietud i misèria? Posar el monestir de Santes Creus en tres lleugeres quartilles és una reiterada manifestació de la misèria a què acabo d'al·ludir. M'ho he deixat tot al tinter: el deliciós petit palau reial adossat al monestir, en el qual els nostres reis passaven la Setmana Santa; les impressionants dependències del cenobi—dormitoris, refetors, cups, biblioteques—, el cementiri, el campanar, la torre de les hores, els enterraments... L'única cosa que haig de demanar és que em perdonin l'atreviment en gràcia al meu entusiasme de neòfit de Santes Creus. Poblet és un món de domini impossible. Santes Creus és una delícia inefable que tampoc no es pot dominar perquè la gràcia és esquiva.