Quan veig que el temps comença a enfredorir


Municipi:Berga
Comarca:Berguedà

Just a la base de l'actual campanar del santuari de Queralt, hi ha restes del castell Berguedà-Madrona, que fou el primer en importància dels que posseïa el noble i trobador Guillem de Berguedà (Berga, 1138–1192), que a la Vida diu: "Guillem de Berguedà fou un gentil baró de Catalunya, vescomte de Berguedà i senyor de Madrona i de Reig (Puig-reig)".

En el mur, a tocar de la façana del santuari hi ha una làpida que recorda els lligams de Guillem de Berguedà amb el lloc. En aquest punt, doncs, podem llegir-hi la cançó que transcrivim a continuació. Climent Forner, versionador modern del poema, afirma que sempre quan el llegeix, la descripció del paisatge el fa pensar amb el d'aquests indret.

testing image
Veu de Lluís Soler:http://canal.uvic.cat/uploads/audio/CbBfZvRtD1Hceaz2bmSG.mp3

Quan veig que el temps comença a enfredorir

Quan veig que el temps comença a enfredorir
i cants d'ocells no sento per l'espai
que facin bosc i serres retrunyir,
ni flor ni fulla són de color gai,
i mentre els trobadors mesquins a espai
muden la pell —l'hivern els acoquina—,
jo sóc aquell que no canvia mai,
content del fred, content de la calina.

Amor prou va escollir-me al seu juí
quan va donar al meu cor tan dolç esplai,
sabent que jo sabria amar, gaudir
i parlar d'ella gentilment, no en va, i
emprendre'm aventures sens desmai,
ço que és d'amor la vera medecina;
quan m'ha besat la bella, llavors rai,
no desitjo duquessa ni regina.

Amb els senyals que em féu i no puc dir,
em donà goig com si em donés Roais;
no pas, però, que ho gosi descobrir,
car m'ha manat que ho canti sols en lais
i que no faci com els papagais;
he fet cent cants amb molta tremolina,
de mots n'he dit a mils en virolais,
però el secret ningú no l'endevina.

I vós, senyora, que heu fet cartenir
vostre valer a nobles i lacais,
penseu en mi i no em deixeu morir,
i alleugeriu-me el feix de tants esglais;
sense profit l'amor es perd en ais
i fins el més cortès ve que s'abrina.
Si em vau atreure com s'atreuen xais,
ara m'hauríeu d'acollir amb mà fina.

Per això prego la que em fa llanguir
que torni el meu dolor molt més suau,
ja que no puc menjar ni puc dormir,
tant com pel goig, per l'ànim que em decau,
ni que algun cop m'enganyi com babau.
El temo tant l'amor, que em deixuplina!
Si deixa ella d'amar-me i no em complau,
mon ànima dolguda s'esbocina.

Cançoneta, si em puc de vós servir,
i entrar amb vós a la cort o bé al palau
i parlar amb la que tant em fa glatir,
la meva dama, de qui sóc esclau,
us pregaria, ja que no tinc pau
i que tothom al seu davant s'inclina,
que li diguéssiu, tant de mi es retrau,
que és la millor del món i més divina.