Nosaltres creiem que Josep Pla té raó...


Obra:Siluetes catalanes (p. 62-63)
Municipi:Reus
Comarca:Baix Camp

Joaquim Maria Bartrina (Reus, 1850 – Barcelona, 1880) va ser amic d'Eduard Toda. Tots dos fundaren i redactaren una publicació titulada El Sorbete de només dos números de durada. Participà activament en la Revolució de Setembre i fou membre del Centre de Lectura, secretari del Casino Reusense i fundador del Club Republicano Federal de Reus. Fou el traductor al castellà d'El origen del hombre, de Charles Darwin. La mort prematura, a causa de la tisi, li impedí realitzar nombroses idees, represes en part per diversos escriptors coetanis seus, com Calvet, Oller, Sardà, Verdaguer...

Josep Pla, referint-se a Bartrina i la seva obra, afirmava que: "A pesar de l'esforç que he fet de comprensió i de la meva universal tolerància, Bartrina m'ha interessat poc, per no dir gens. Sempre m'ha semblat un poeta estrabul·lat, desproveït del sentit del ridícul més elemental". La inauguració del monument a Bartrina el 1927 provocà que apareguessin diversos articles sobre la seva la personalitat literària i política. Un dels quals, el de Pla, totalment crític amb el personatge, va fer que Antoni Rovira i Virgili també en parlés des de les pàgines de La Publicitat. La lectura d'un fragment d'aquest escrit ens dóna l'aguda valoració que Rovira en feia. Podem acabar les lectures en aquest punt amb un sonet que li dedicà Antoni Correig (Reus, 1910 – 2002).

testing image

Nosaltres creiem que Josep Pla té raó, o almenys una gran part de raó, en jutjar la forma poètica de Bartrina. Com a constructor de versos, Bartrina era sovint detestable. Influït per certs autors contemporanis, va escriure molts versos vulgars de so i de dicció. Tanmateix, no tots els versos de Joaquim Bartrina són com els que Josep Pla ha citat. No recordem que en tingui cap de gran alçada. Però en té alguns de ben notables, al costat de molts de mitjans i de dolents. Això no vol dir que en el fons dels seus ver­sos dolents i mediocres no hi hagi de vegades un profund sentit de poesia, malmès o emboirat per una expressió trivial o plebea. No caurem en cap paradoxa si diem que Bartrina era un poeta que no sabia de fer versos.

Poeta ho era, encara que caricaturitzés sovint la manera de Leopardi i àdhuc la manera de Campoamor, ja prou caricatu­resca. Però quan volia plasmar la seva emoció poètica en versos, el resultat del seu esforç expressiu era quasi sempre molt migrat.

És impossible de posar el Bartrina poeta en el primer rengle, ni en el segon. Però seria un error i una injustícia no veure en ell altra cosa sinó un poetastre. La coneixença de les obres i de la vida de Joaquim Bartrina ens fa veure que l'autor d'Algo era un home excepcionalment dotat, d'intel·ligència fortíssima, de vasta cultu­ra, de grans condicions per al cultiu de les arts i de les ciències. En les seves composicions en vers i en prosa hi ha espumes genials i anticipacions científiques. Allò que perjudicà greument Bartrina fou la dispersió de les seves activitats i sobretot el doble corc físic i moral que rosegà les seves entranyes i la seva ànima i va portar­-lo a una agonia lenta i a una mort dolorosa.

Els principals defectes i les principals virtuts de Bartrina són propis, en part, de la seva època. La seva forta personalitat va accentuar en ell les condicions bones i les dolentes. Qualitats de la raça i qualitat de l'època van fer de Bartrina un català típic dins la seva exageració. Però el seu talent és innegable. Aquest talent va donar pocs fruits positius, per culpa de circumstàncies personals i ambientals adverses.

Joaquim Bartrina es un dels exemples de grans homes man­cats. Tenia moltes condicions per a ésser un gran home reeixit, però alguns defectes propis i múltiples circumstàncies de l'ambient que l'influí, impediren que la seva obra arribés a tenir l'alça­da que en altres condicions hauria tingut. Allò que va ésser Bartrina, no és gaire cosa al costat del que podia haver estat.