Roderic degué mirar cap a l'istme, blanca sorra...


Obra:Cavalls cap a la fosca (p. 251-252)
Municipi:Peníscola

testing image

»Roderic degué mirar cap a l'istme, blanca sorra, que separa la fortalesa que corona el protuberant illot  de Peníscola de la platja de còdols i els turons de garroferar. Hi he estat, com a Avinyó, he trepitjat els llocs que la Santedat de Benet va habitar. Roderic mira, lentament narra, a mida que els fets es succeeixen: ja han lligat el frare al pal i tenen de subjectar-lo pel coll perquè sembla com si no tingués ossos. Es doblega. El canonge Valent s'hi acosta, li dona a besar la Creu. El reu esclata en plor i de sobte, mentre el canonge l'insta a sol·licitar de Déu el perdó de la seva ànima, el frare s'estremeix i vomita. Un manat de glopades verdoses, espesses, esquitxen el canonge i els soldats. ¿Era la por qui el, desfeia per dintre o el Diable, que havent-se possessionat d'ell, blasmava la Santa Creu? Mai no ho sabrem.

»I avança un soldat amb una torxa a la mà, s'acota davant dels feixos de llenya amuntegada al peu del pal. Xiscla el frare, xiscla i es revincla, bavós de vòmit. Una, dues, cinc llengües de foc es disparen, ràpides, pàl·lides al sol. La trepidació de la flama i els enfollits udols del reu omplen l'atmosfera. Una penetrant olor a socarrim, a carn torrada, arriba a l'olfacte del Sant Pare. Potser el seu nas va aspirar amb avidesa: ten en compte que no podia veure-hi... Sí, sí: per damunt dels cops de l'onam contra les roques de l'illot, retrunyen la impetuosa fogositat de la pira i les veus, ronques, crispades, del condemnat. El foc, instrument de justícia, consumeix el cos de fra Peladi Calvet.

»I quan el frare devia ésser ja un cremalló, el Pontífex es degué sentir cansat, degué tenir fred. Ja comptava noranta anys. Són molts anys, per a un ésser humà, encara que pocs per a servar la Fe... Va penetrar al seu dormitori. Hi havia l'escalfapanxes encès. El que jo hauria fet, i no sóc tan vell com ho era ell, ni molt menys, hauria estat treure'm l'abric, refregar-me les mans, potser somriure mirant la joguinera mobilitat de les flames... Perquè aquell dia havia passat una cosa doblement important: el Cardenal de Pisa, legat del Papa de Roma Martí V, havia intentat emmetzinar a Pere de Luna, servint-se d'aquell frare benedictí. La Seva Santetat Benet XIII era golós: com de costum, el dia abans el codonyat era a la seva taula. Menjà. Notant-hi, però, un gust com amarg... No sols el va salvar Déu, sinó que va posar de manifest quins eren els malignes procediments usats per Martí V, i els seus, pel món sencer contra Pere de Luna.

»Noranta anys... Noranta-sis... Va ésser el Pontífex de més llarg regnat, superant inclús el de Sant Pere. ¿No era aquesta també una prova que donava el Senyor als homes? I arribà el 1422, disset de novembre. Amb absoluta lucidesa de cervell, inquebrantable la voluntat, el que falla a Benet XIII és el cos: s'ha d'allitar definitivament. Com que ja no tenia cardenals, en crea quatre, perquè perpetuïn la seva Santa Seu: el prior de la cartoixa de Montalegre, Domènec de Bonnefoi; els aragonesos Juliano de Loba i Ximeno Dahe; i Jean Carrier, el fidel, el fidelíssim Carrier, que no es troba a Peníscola, sinó a Armagnac, ja que prop del seu comte sobirà era el representant del Papa Luna.

»I mor, el Sant Pare, l'horabaixa del dia 29: relaten les cròniques que el seu taüt i el seu sepulcre exhalaven una meravellosa fragància. ..

»Però més poderosa va ésser la ferum de l'odi: el dels vius, que l'ha perseguit, miserable, llefiscós. Martí V li va fer negar sepultura en terra sagrada. I per fi, el 1430, s'emportaren el cadàver a Illueca, Aragó, on havia nascut i continuava la família. I gairebé quatre segles més tard, les tropes napoleòniques arriben a Illueca, busquen el seu sepulcre: el cos resta incorrupte. Li tallen el cap i el llencen per la finestra! Vicenç Ferrer, abans de morir, havia profetitzat que els nens jugarien amb la calavera de Benet XIII: Ferrer, traïdor, sabia com eren, els de la seva raça... La noble calavera: jo l'he tinguda dins aqueixes mans que ara tu veus, sí. Al palau de Savinán, d'Aragó, que pertany als comtes d'Argillo, hi ha una caixa d'avet: hi guarden el crani. És gros, de nas aguilenc. Està momificat. Encara, dins una conca, hi ha un ull: com mineralitzat, mira, eternament...»