La partença

I

La partença

 

Benicarló tot dorm. Dormen les hortes

i dorm la mar, al lluny sota la lluna.

Camí del tren tancades són les portes

per places i carrers. No s'ou ninguna

 

veu ni soroll. Un jove amb sa maleta

comença a anar pel món; sembla que fuig.

De qui? Per què? La vida li és estreta

en aquest poble humil que li fa enuig.

 

Son esperit és jove i inquiet,

i ell vol trobar amplíssim horitzó

per a apagar en ell la noble set

que té son cor d'humana ambició.

 

L'estació, en silenci. Tot és calma.

A dalt, al cel, la lluna i les estrelles.

Passen els àngels bruns portant la palma

de la foscor per entre llums vermelles.

 

Ja queda al lluny la casa on s'ha naixcut

l'emoció als ulls aguaita intensa

quan ve el carril i xiula un punxegut

fibló d'acer, al punt de la partença.

 

Trepida el tren, trepida i esbufega;

ix de la fosca amb ull esperitat;

un gris corser de baf els lloms rebrega

i un fum en l'aire es mou descabellat.

 

Benicarló, adéu! Una campana

fa el seu senyal, un crit que surt del puny

i, a poc, el tren fa el bram que s'encomana

i lentament -xif-xof, xif-xof- s'esmuny.

 

Cara a la vida va i cara a la vida

va el jove amb cor obert i amb pensament

que no ningú ha pogut posar-li brida

i el duu a la mà vibrant, vital, calent.

 

-"Benicarló! Seràs tu ma infantesa;

retornaré ja ric o cauré mort;

conquistaré pel món l'alta grandesa

i per a mi seràs el far del port."

 

Adéu, Benicarló! I una mirada

sense amargor, ni fel, sense plorar;

de sentiment, però, tota anegada

fa dirigir son cor al Crist del Mar.