La vila de Prades és aclofada...


Municipi:Prades
Comarca:Baix Camp

La plaça Major de Prades, porxada, és de gran bellesa i harmonia. Mostra l'antiga esplendor amb una coneguda font esfèrica d'estil renaixentista i una monumental església la façana de la qual dóna davant de l'esmentada font. J. V. Foix (Sarrià, 1893 - Barcelona, 1987) va escriure un deliciós i conegut poema nadalenc dedicat a la vila en una estada que va fer a Prades pel Nadal del 1958, fent el supòsit de ser un marxant. Prop de la font o en algun altre indret de la plaça farà de bon llegir aquest poema i un altre de Ramon Muntanyola, precisament titulat "Vila vermella". Encara, la lectura d'una prosa descriptiva de Vidal Vidal (Arbeca, 1958), més apropada als nostres dies, reblarà el clau de la descoberta literària d'aquesta població.

testing image

La vila de Prades és aclofada en el centre d'un extens altiplà envoltat de pics d'una alçària considerable. Uns pics que, en dir de Casas i Ferrer, semblen donar-se les mans per ballar una sardana.

El planell que acull l'antiga capital del comtat medieval és dominat pels tons rogencs de l'arenisca que conforma gairebé en la seva totalitat la composició geològica del seu sòl. I dels estrats de pedra d'esmolar, vermella com el rovell, se n'han extret tradicionalment els carreus que han servit per construir els edificis de la població. Aquest to rogenc que impera en les cases i els bastiments públics de Prades, i que atorga harmonia i caràcter al seu conjunt urbà, és un color viu, sangonós, que Iglésies i Santasusagna identificaven amb el de les mares de vi. Vila de Prades, prorrompia Joan Santamaria, lúcida i roja com una gemma encastada en un relleix de la muntanya.

La tonalitat vermella és la que sens dubte predomina també en un dels racons més característics de la vila dels comtes, reproduït en innombrables fotografies i estampes, quadres a l'oli i targetes postals: el portal de l'antiga muralla que dóna a la plaça, l'accés més habitual al centre de la població, tocant d'una treballada creu de terme i adossada al mur lateral de l'església, de la qual s'aprecien els robustos contraforts. El portal, de fines dovelles, conserva en la seva part superior els matacans de pedra blanca, que contrasten vivament amb la carnació dominant a la fàbrica del temple i el llenç de la muralla. Per damunt del conjunt sobresurt el campanar, de dos cossos molt distints, roig com el foc, amb els seus airosos finestrals i la teuladeta piramidal. Repenjat a la paret lateral de l'església, hi ha un banquet de fusta. Els matins assolellats, hi seuen els vells, la gorra calada, a tafanejar els que entren i surten pel portal, a xerrar del preu de l'avellana o de política internacional.

El portal dóna directament a la plaça Major. Aquesta plaça de Prades és un espai quadrat, envoltat de porxos sostinguts per embigats de fusta. Lleugerament desnivellada, la seva superfície és emmarcada per arbres i bardisses, i algun que altre banc de fusta. Sota el porxos, infinitat de botigues i bars-restaurants. A les botigues hi podeu comprar mel del país o castanyes. Als restaurants degustar-hi uns antològics enciams amb romesco o bé els gustosos rovellons d'aquestes serres.

Les cases que circumden aquesta magnífica plaça són de comport senyorial, amb molts balcons i algunes motllures. Van ser edificades amb la típica pedra esmoladora, però posteriorment van ser arrebossades, possiblement perquè la pedra nua era considerada un pèl indigna, molt pobra, però per sort darrerament comencen a saltar de les parets algunes plaques d'argamassa, i per entre els grisos i torrats de les façanes sorgeixen bocins d'un vermell roent, noble, el vermell de la maçoneria original que és d'esperar que algun dia recobri el seu protagonisme ornamental.

En un racó de la plaça davant per davant de l'església, l'aigua brolla incessant de la monumental font renaixentista, esfèrica, completament insòlita. La font va ser reproduïda, com a curiositat innegable, en el Poble Espanyol de Montjuïc. Pels quatre canons de bronze d'aquest artístic brollador de la plaça Major de Prades normalment salta aigua. Excepcionalment, els dies de festa senyalada, també hi raja xampany.

La façana de l'església és rosada i blanca com un gelat. És de línies renaixentistes, per bé que la resta del temple conté elements romànics i gòtics. Aquesta parroquial de Santa Maria gasta una compacitat una mica ruda, inèdita, si més no de portes enfora, en bona part per causa del color dels seus murs. Té un regust de monestir medieval, postil·la Antoni M. Casas.