La gallina ciega, de Max Aub. Gran, magnífic descobriment.


Obra:Les hores fecundes (p. 137-138)
Municipi:Sogorb

testing image

La gallina ciega, de Max Aub. Gran, magnífic descobriment. Un d'aquests títols del qual tens referències immillorables, però n'ajornes la lectura (les més de 600 pàgines hi contribueixen). Una autèntica obra mestra, un diari apassionat, un llibre de vell i, alhora, un testimoni perenne, actual, vivíssim. Un testament literari i vital. Històric, sens dubte: l'exiliat que retorna, trenta anys després, per a comprovar que «a Espanya, els pocavergonyes, els catòlics de veritat i els imbècils viuen com Déu». I, encara, «els qui no volen saber res de res» i els turistes. Problema? Que és com a tot arreu. Hi ha un tant de la frustració del qui voldria haver trobat un país més raquític, més mediocre, més exasperat. No estic d'acord amb Umbral -«la seua prosa és la que pot esperar-se d'un viatjant de comerç suís». És una prosa dramàtica, precisa, dúctil, d'extraordinària densitat.

Escriure un diari és lluitar contra l'oblit. El de Max és una batalla ferotge. Jo en rescate, a benefici d'inventari (del meu inventari), un episodi en què em projecte. A València estant, l'l de setembre de 1969, Aub va a visitar la tomba de Blasco Ibáñez. Un lloc qualsevol, «bastant abandonat. Petit. Un nínxol. No res». Destaca més la tomba dels propis pares del dietarista. Ell se sent embargat per un sentiment de tristesa irreprimible: si Blasco, amb tot el que va significar a la València de la seua època, ha acabar així, que serà de Max Aub? Un exiliat més, una menció honorífica en les històries de la literatura, un vellet amb barba blanca i mal geni, que ni tan sols va tenir la precaució (sic) de fer-se comunista. Davant la làpida de Blasco, en el laberint de nínxols sense Ariadna. I sense ser Teseu:

«No me n'emporte cap pedra, cap pedra petita del cementeri civil de València. En tinc d'altres. D'aquí no en necessite».

De manera que també ell era del club, de la fraternitat dels buscadors de pedres. No d'or, ni de perles, ni tan sols de petites roques precioses. Fragments de marbre, granits vulgars. Transmissors fidelíssims de la vida, dels humors, dels temps indòmits. Una mania com qualsevol altra.