Carretera amunt —no passa mai cap cotxe— el muntanyam...


Comarca:Alt Maestrat

testing image

Carretera amunt —no passa mai cap cotxe— el muntanyam va agafant una estructura forta i de cop s'obre a l'esquerra el gran barranc de la Foç. No sé si la paraula grandiositat pot servir. El camí va pujant i des d'una bona altura va seguint paral·lel a aquest profund barranc, amb espadats de prop de dos-cents metres. L'espectacle fa impressió, la sensació d'insignificança en aquest escenari és molt viva. No es tracta d'un panorama ocasional, emmarcat, per extraordinari que sigui. No és una postal. És tota la construcció del paisatge fins a l'horitzó —fins als horitzons— que s'estira amb una potència enorme. Hi ha uns primers termes calents, de colors bategants de terra, més enllà el repertori dels verds, que en la verticalitat dels cingles abruptes clapen com un luxe el gris despullat, gairebé com un marbre, de les altes parets de roca calcària. Més enllà, les carenes de les serralades que fan onades ja ha tenyit els boscos densos de color blavós. Ho comentem, amb la Isabel, i em diu que la distància sempre és blavitzadora, i que Leonardo da Vinci ja ho explicava.

En aquesta monumentalitat del barranc de la Foç, ample i llarg, que és la part alta del barranc del Riu Sec, l'única cosa que veiem moure's és un conill. Un conill que corre al costat del camí, sense allunyar-se de nosaltres, fins que s'amaga darrere un arbust. És graciós, se li veu només el cap, que ens mira. Passen uns segons de contemplació mútua i continuen amunt. No sé si farà uns quants salts més, espiant-nos.