El 23 de febrer de 1981 fou una commoció tan gran...


Indret:Castell
Municipi:Xodos
Comarca:Alcalatén

testing image

22.2.01

 

El 23 de febrer de 1981 fou una commoció tan gran que tothom, o gairebé, recorda com el va viure, i n'explica anècdotes. Jo també ho faré: aquell dia érem al poble de muntanya (Xodos, l'Alcalatén) on la meua dona feia de metgessa. Aleshores jo em dedicava a la traducció professional i hi era amb ella, a l'antiga casa abadia, on vivíem, un casalici enorme que hi ha al capdamunt del poble, al costat de l'església. Teníem ja un fill, Jordi, d'un any i pocs mesos. Com que havíem seguit el plenari del Congrés dels Diputats per la ràdio, ens assabentàrem de seguida del que passava. La sorpresa, l'esbalaïment, donà pas tot seguit a la por més crua quan sentírem el ban del capità general de la tercera regió militar, Milans del Bosch, veritable declaració de guerra civil. Ens abraçàrem, mig plorant, tement el pitjor. En aquell moment encara era recent en nosaltres la militància al partit comunista i de segur que, almenys jo, devia figurar en alguna llista, perquè havia format part dels òrgans de direcció. Les coses, previsiblement, anirien així -burocràticament, inexorables- i calia esperar que no trigaria a venir la Guàrdia Civil de la caserna més propera (Atzeneta del Maestrat) per endur-se'ns. Però passarien uns dies, que hauríem d'aprofitar per a marxar cap a Barcelona i mirar d'eixir, de moment, del país, cap a l'exili. Itàlia podia ser una bona destinació. Amb aquesta mena de cabòries, amb aquesta preocupació, passaren les hores. La cosa no s'aclaria. Al contrari, semblava consolidar-se. No es veuria la llum fins ben entrada la matinada. La por era real, perquè teníem ben present què havia passat en situacions paregudes. Es feia fosc i la pilota encara era a la teulada. No vam eixir de casa en tota la vesprada, en tota la nit. El poble estava submergit en un silenci espès, sepulcral. Ja avançada la nit, sonà el telèfon. Amb un castellà gruixut, imperatiu, algú demanava per mi: «¿està don Gustavo Muñoz...?» No cal dir que em vaig espantar. Però de seguida passà el tràngol: eren Vicent Ventura i Doro Balaguer, que havien volgut fer-nos una broma i compartir el moment, des d'una València ocupada per l'exèrcit. Ells, acompanyats per una ampolla de whisky, havien decidit no anar-se'n ni amagar-se. Prendre-s'ho tot plegat com una broma macabra, i respondre-hi amb un humor d'acord amb la situació. Ells, vells antifranquistes, resistents des dels anys cinquanta, ja havien viscut massa por, massa repressió, ja s'havien amagat massa. Ja havien conegut, com Doro, la tortura i la presó, o, com Ventura, l'exili. N'havien tingut prou. Es quedarien on eren. I acceptarien el que vinguera. Era la seua protesta vital, davant una broma macabra de la història.