La gran casa de dona Berta...


Obra:Sense la terra promesa (p. 2-3)
Municipi:Castalla
Comarca:Alcoià

testing image

La gran casa de dona Berta tenia oberta mitja porta, quasi com en el dia de la festa major. Dins, en un saló contigu a la gran entrada, acartonada en la folgada i rica i severa caixa, ombra o espectre quasi irrecognoscible d'aquella moreneta vitalíssima que havia estat en el segle anterior, jeia ella en la penombra atenuada pels ciris, en la mansió fresca, ben prop d'aquella plaça enlluernada per un sol implacable com la vida i com la mort.

Durant el dia, van formiguejar per la mansió veïnes curioses i veïnes piadoses; sacerdots més o menys addictes; parents de prop, com els dos únics nebots carnals (Maria-Júlia i Albert) i un cosí segon, coronel retirat de cavalleria (don Joan Baptista Estelric, vell altament decoratiu per a les solemnes processons del poble); aquell nebot llunyà de barba rossa (Joan Monlió, alias Garibaldi); el secretari del Jutjat, un tal Garcia; el jutge don Gregori Monfort; i també la força viva de la contrada (nebot llunyà, llunyaníssim) que es deia Rafel Olcina i havia fet de conseller de dona Berta en els darrers temps.

Vora al taüt, plorosos, muntaven una llarga i inalterable custòdia l'administrador de la difunta, home vellíssim, estampa de la més canina i dolça fidelitat, i la majordoma, tan vella i arrugada quasi com la senyora. Aquesta criada fidel era la qui, des d'allí i en una veu quasi imperceptible, donava les ordres estrictament necessàries a les joves minyones de servei.

L'endemà, vora les onze, començaren a arribar a la plaça, davant casa dona Berta, curiosos de tot el poble, i entre ells s'obrien pas cap al portal els mitgers, arrendataris, els jornalers fixos de la senyora, els fusters, ferrers i altres menestrals que havien servit els seus milenars d'encàrrecs i capritxos... mentre que dins la casa brunzia una remor de converses apagades pel respecte.