Ma mare, jo l'admirava per moltes coses...


Municipi:Castalla
Comarca:Alcoià

testing image

Ma mare, jo l'admirava per moltes coses i també -això més avant-, perquè es deia que era la dona més guapa de Castalla. Un metre seixanta d'estatura, que en aquella època era molt. Mon pare, en canvi, era poc més o menys com ella. Ella tenia uns ulls molt grossos, preciosos. Es comprèn que amb tantes núvies, mon pare va triar bé. Era molt nerviosa i molt viva. Un gran caràcter, semblava, heretat del seu pare, que tota Castalla respectava perquè era un gran senyor que reia poc. Atent, però ferm. Tanmateix, alguns altres senyors de Castalla li tenien una certa prevenció. Llàstima! Jo tenia un retrat d'ell, a l'oli, preciós, fet pel pintor Domènec Llorens, que es va perdre en guerra; després jo el vaig buscar en aquelles exposicions on s'exhibien moltes coses que s'havien furtat durant la contesa, però no el vaig trobar. Déu sap on deu ser...! Pel retrat el coneixia jo, puix va morir poc temps abans del meu naixement. Era una home ros, d'ulls blaus i cabell onejat, duia barba i era prim i alt.

La meua mare era una dona extraordinària. Aquelles senyoretes solien estudiar mitjançant les lliçons d'un professor que anava a domicili. El meu avi Roc sembla que sabia molta música i havia ensenyat tots els fills a solfejar. Ma mare tocava el piano prou bé. Jo li deia: "Va, mamà, toque l'estudi d'Aranguren..." I a mi m'encantava. Jo la considerava com un ser màgic. Li tenia adoració. El meu germà també. I mon pare enamoradíssim fins als calcetins. (Riu i riu) Quan pertocava, ella era una dona de caràcter, com solien ser els Vives. Un mitger que es deia de sobrenom Franceli, que va morir d'una pulmonia als quaranta anys, un dia que ella el va bonegar moltíssim va dir: " La senyora és més dolça que la mel i més amarga que la fel". (Riu i riu) La seua dona el va contradir: "No digues res de la senyora, que a tots afavoreix." A més, la mare, més que el meu pare, era la introductora de la literatura.