Van arribar en tartana un dilluns a la Foia Roja.


Obra:Sense la terra promesa (p. 505-506)
Municipi:Castalla
Comarca:Alcoià

testing image

Van arribar en tartana un dilluns a la Foia Roja. No era temps per a venir a cavall com solia fer Albert: bufava un vent sec i fort no gens calent, i duien molt de bagatge. Durant dos dies es van sacrificar i van gosar a fer el "parador del rompre", o siga l'espera al clarejar el dia, cadascun d'ells en una barraca sense sostre, de quatre o cinc pams d'altària, redona com una petita plaça de bous, assegut en el sòl de terra cobert d'un jaç de matolls aromàtics i eixuts, el caçador sempre exposat a la temible picada d'algun escorpí molestat en els seus quarters d'hivern pel moviment de les pedres. El primer dia, Monlió es va instal·lar en la corona d'un pujol, devers la fita del veí mas del Carrascal, i va gaudir només de la majestuosa i tranquil·la bellesa del naixement del dia, veient com el sol ixent, ocult fins ben tard darrere l'alta carena dels Pinsans, daurava les grises i descarnades crestalleres de tramuntana i ponent en jocs de colors indescriptiblement encesos en el cel i en els boscs de carrasques de les altures... Però no li va entrar cap perdiu en el tàntol, perquè el perdigot es va declarar en una tossuda vaga de gola caiguda. De lluny es va sentir el cant apagat d'alguna perdiu i algun altre perdigot; però el seu es va recloure en un mutisme desdenyós, sense llançar ni el més mínim rogall. I, en canvi. Mauri, que feia el parador més dur, en un dels escalons de l'Alt de l'Àguila més batut pel vent, va tenir sort. Joan sentí clarament que desparava tres voltes, i, efectivament, a les deu del matí, que s'ajuntaren venint cadascun del seu cantó, va veure l'Albert, tot ufanós, lluint en el mornell dues perdius i un perdigot.