Júlia no va acceptar.


Obra:Júlia (p. 66-68)
Municipi:Alcoi
Comarca:Alcoià

testing image

Júlia no va acceptar. Ni els dies següents tampoc. Ni va dir una paraula a la mare, ni un mot al promès. De fet, no sabia tampoc per què ho feia, això d'enllaminir-lo i fer-li somriures.

Dissabte, però, va acceptar una cita. Ell li va pregar, amb tot de cauteles, que el buscara al Cercle Industrial. La farien passar ràpidament i serien discrets, que ell els n'hauria parlat.

—I les companyes? Com els dic que me n'he d'anar havent dinat?

Que res, que faria que Rafael l'enviara a un encàrrec. Júlia vivia com en somnis. No tenia temps de sentir por, perquè el cap li anava ple de fantasies. A la mare, ni un mot.

El trajecte, però, de la fàbrica al Cercle Industrial va ser amarg. «Hi vaig d'amagat, com si fóra una donota...» I els talons, en repicar el terra, feien «Josep Romeu, Josep Romeu, Josep Romeu...».

—Per què està tan seriosa?

—Semblem, no ho sé... Una cosa feta d'amagat no pot ser bona.

—No és això el que vostè pensa, Júlia.

Josep Romeu seia, davant la taula, amb les mans posades a dalt del punt del bastó, els genolls separats, a una distància prudent de la xica. Ell també estava disgustat d'aquella entrevista, que no sabia com resoldre. Júlia, però, tenia els cabells arrissats, la cara feta d'ombres i de clarianes. I els ulls... Els ulls de Júlia, espeternegant de jovenesa, i de por, i potser, d'astúcia. I el panteix a les sines, menudes i dures, com fruites.

—Jo no voldria que vostè pensara...

—La senyoreta Cecília l'acabem d'enterrar. No havia d'haver vingut. No sé en què pensava...

—Això és una cosa innocent, Júlia. Un malpensat pot creure que busque qui em distraga en estes hores amargues. Però si vostè sabera com ha sigut la meua vida els últims dos anys! No estàvem junts, em comprèn? Jo no puc trobar-la a faltar, com un home troba a faltar una dona, perquè, si fóra així, en fa dos que m'hauria buscat distracció. I vostè, que és una bona xica, no és una distracció. És que... És que...

Que la volia, va dir a la fi. Que feia mesos que ho portava a dins, que a la nit no dormia, i que veia els ulls de la Júlia, amb les parpelles abaixades, com si fera anar la màquina, i el davantal net com un gesmil, i que li venien suors i malsons. Que no vivia. I que era incapaç de buscar-li el camí de l'infern.

—De l'infern?

—Sí, de l'infern. Perquè sé la meua responsabilitat. I que sabia que festejava, amb un obrer. Que la carregaria de fills, de malhumors, d'ombres a la vellesa. Quan li va dir clarament que la volia i que la cosa era per a casar-se, no amb intencions torçades, Júlia va ser capaç de mirar-se'l un moment, com una xicota, no com una obrera: era gras, i vell i lleig, i suat i tibat. Era un vell, que respirava de pressa davant una xica de díhuit anys, de cintura prima i galtes roges. I ulls fondos i foscos.

—El promès...

—A mi no m'ha tocat mai cap home. Només mon pare, i tenia cinc anys.

Josep Romeu va tindre la temptació de donar-li el que demanara. De donar-li-ho tot. I posseir-la. Però era prudent. Els pèls del ventre se li eriçaven, mirant el tos de la xica, esquitxat de cabells, amb el monyo enlairat, al cap cot. Les aixelles li suaven i tot de gotetes li brillaven a sobre els llavis.

—Me'n vaig, senyoret.

Júlia s'havia posat dreta. Sentia fàstic per ell i basarda per ella. Intuïa que podia demanar. I que s'hi jugava moltes coses. Però el fàstic. El fàstic li havia endrapat la llengua i el vel del paladar. Hauria vomitat, si no s'arriba a alçar.

—He dit de casar-nos, Júlia.

—Paraules! Vostè es casaria amb mi? No em faça riure!

—No és que la desitge, Júlia. És que se m'ha ficat dins del cervell. És que jo la vull. I no sols com a dona —mirava les sines que pujaven i baixaven.

Júlia estava dreta, els palmells repenjats en la taula de marbre d'aquell reservat.

—No sóc un viciós. No vull abusar. No és això. No és desig...

Aleshores Júlia el va mirar, una altra volta, directament, objectivament. Estava despentinat, caravermell, el pap inflat. «Si això no és desig...!»