Quan es va instaurar la República...


Obra:Júlia (p. 156-158)
Municipi:Alcoi
Comarca:Alcoià

testing image

Quan es va instaurar la República, Josep Romeu no tenia por de cap mena. En qualsevol règim, els fabricants fan falta. A ell també l'hauria deixat impassible el triomf dels carlins, i en això sí que diferia del seu pare. Semblava estrany, però del tracte brutal que havia rebut de l'àvia va niar molt més ressentiment el pare que no pas ell. La República no sols no hauria espantat tampoc el pare, sinó que fins i tot se n'hauria alegrat, cosa que si haguera passat amb els carlins l'hauria trastocat. Tanmateix, tot i ésser una coincidència, va morir el mateix mes de febrer del 73 en què hom proclamava la República. Pelletes, a Alcoi, la va proclamar solemnement des del balcó de l'Ajuntament, i ho va fer d'una manera que posava la carn de gallina: «Iniciem una era de llibertat», havia dit, i tothom va quedar amb l'alè trencat, fins que un xiquet va interrompre el silenci amb un llarg xisclet, per la galtada que li havia propinat sa mare en orinar-se als pantalons.

A la fàbrica, no hi va anar ningú. Els fabricants es van reunir, i tenien els ulls porucs.

—Estanislau Figueres no és home per a mantindre l'ordre.

—I hi haurà desordre. Ja ho crec que n'hi haurà!

—Hem de prendre mesures. Perquè això no durarà quatre dies.

—Quan venia ací, he vist dos obrers meus i m'han girat l'esquena.

—Són uns irresponsables, els polítics! Es pensen que a les masses se les ha d'estimular i excitar! No saben res de res. I ara, què? Eleccions, despeses, noves lleis... I els obrers s'envalentiran, perquè saben que ara un comiat podria significar moltes coses.

—Però la República és un règim com qualsevol altre. De nosaltres, els fabricants, no sols no en pot prescindir cap poder, sinó que ens necessita. O és que creieu que governar vol dir només parlar? Calen diners. I perquè hi haja diners ha d'haver-hi producció. Que els obrers seran més difícils? Sí: pactem-hi.

—Pactar-hi? Això seria la fi de la indústria. No, Romeu, vostè ho veu d'una manera romàntica. Una república, a Espanya, vol dir desordre i anarquia. I no vol dir res que la raó diga que s'ha de produir. Jo propose que enviem una comissió a Madrid.

—Jo no hi estic d'acord. A Madrid ara només hi deu haver confusió i gent amb càrrecs que els vénen grans. Ni saben el que faran ni saben governar.

—Sé que els catalans n'hi envien una, de comissió.

—Siguem realistes, i no ens deixem encegar per l'orgull: els catalans pinten alguna cosa a Madrid. Nosaltres, no.

—Jo proposaria una reunió urgent amb Pelletes, i d'ell, de cap al marquès d'Albaida.

—Jo m'esperaria. Són ells els que volen saber quina actitud adoptem nosaltres. Hui governa un, demà un altre. Nosaltres som, però, la saba que fa moure els governs. Que vinguen ells a nosaltres. Si saben que tenim por, ens imposaran les pitjors condicions.

—Però bé que ho saben, que tenim por...!

—Ells han de fer una homenada, i donar peixet a les masses. Els han promès llibertat, els han dit que ara qui governa és el poble, i això les masses no ho entenen; creuran que hem de repartir la fàbrica. I els il·luminats els excitaran.

—Jo crec que hem de mostrar una actitud forta: seguir la vida normal. Si es poden evitar conflictes, millor. I si no, que vagen a la República a demanar la setmanada!

—Jo no vull ser impopular en estos moments. Estic pensant que demà faig un dinar a la fàbrica, i jo seré el primer que brindarà per la República.

—Però tu estàs bé del cap? Ni ho intentes! Primer perquè el règim pot canviar. Isabel II tornarà. I no m'agradaria fer ara actes imprudents. I segon perquè un convit ara els obrers te l'escopirien a la cara.

—Vostè no em coneix a mi! A mi no em passa com a vostè, que els obrers li giren la cara!

—Que no? Ja te la giraran! Vostè, Romeu, que s'entén molt amb els seus, què hi pensa fer?

—Jo? No res. Demà obriré la fàbrica. Miraré d'estar present sense que es note massa, faré cara riallera, però com sempre. Mire, jo vaig nàixer l'any d'Espartero. Així que vaig viure anys d'això que en diuen llibertat. I recorde perfectament la Vicalvarada i el que en aquell moment en digueren «era de llibertat». He passat la Gloriosa. No puc recordar, en canvi, la revolució de Pantaleón Boné...

—L'afusellaren a Alacant.

—Sí, ja ho sé, però era massa menut. I ara això. Jo sempre he vist, quan manaven els moderats i quan manaven els progressistes, el meu pare obrir la fàbrica, treballar i fumar-se un puret abans de ficar-se al llit. Quan algú l'ha fet opinar, sempre li he sentit el mateix:

«Això són romanços: nosaltres, a produir». I ara ho faria igual.

—Com està, el senyor Miquel?

—Molt malament. El metge diu que ja no aguantarà molt més. Per això els dic que, demà, vida normal. Ni actes hipòcrites ni reculades. A la fàbrica. Si hi ha aldarulls, es tanquen les portes i el poder decidirà.