La primavera ha matinejat enguany...


Obra:Júlia (p. 241-242)
Municipi:Alcoi
Comarca:Alcoià

testing image

«La primavera ha matinejat enguany; ja s'olora l'estiu», pensava Júlia, mentre el cotxe la portava cap a la fàbrica. Els codonyers estaven plens de fruita, i se sentien refilets de pardals. «Les botes em fan mal», va continuar pensant. «I potser porte la cotilla massa ajustada.»

Quan la senyora hi va arribar, les obreres miraven d'estirar el cap per veure-la passar. Abans d'entrar al despatx, Júlia va voler fer una ullada a les màquines. «Les més velles produeixen menys del que costen en reparacions», va sospirar. La falda, bufada per un brial massa emmidonat, no la va deixar travessar el llindar i va haver de posar-se de costat. Només s'hi va estar un instant.

Una xicota molt bruna, que era aragonesa, però que parlava valencià, la va saludar:

—Bon dia, senyoreta!

I sense saber per què, es va posar a riure com una boja.

—Bon dia, Serafina. Antoni! —va cridar a l'encarregat—. Com és que no hi ha ningú a la quinze?

—Bon dia, senyora Júlia! És Salut, que torna a estar malalta. És la tercera volta este mes: es diu Salut i sempre li'n passa alguna.

—Algun accident?

—Ca! El senyoret em va dir que, si no passava de cinc faltes, no fera res, però esta xica, Salut, sempre malalteja. Si m'ho permet, pense que n'hauríem de parlar. Jo crec —i va abaixar molt la veu, a cau d'orella de Júlia— que està tocada del pit. Ja sap, tuberculosa.

—Si això és així, ho hem de comprovar. No hem de consentir que... Avise el nostre metge i que la vaja a veure. Vull un informe esta mateixa nit. En les seues mans ho deixe.

Júlia es va dirigir al despatx.

Josep, el fillastre, es va alçar de la cadira per fer-li un bes a la mà.

—I això, Júlia? Com és que s'ha decidit a vindre a veure'ns? Miquel!, vine, ha vingut Júlia!

—Com va la partida? —Júlia es va deixar caure en la butaca i es va posar a revisar papers.

—No arribarem a temps: s'ha de ser realista.

—Ens ho llevarà Nicolau, una altra volta?

—Jo crec que si ens limitàrem a la borra...

—D'això ja hem parlat. No i no. Seria el descrèdit.

—Però hi ha rumors, Júlia. El mercat d'Europa no vol ara borra, però si hi haguera una guerra, ens faríem els amos.

Júlia va saludar Miquel, va mirar uns papers, va demanar xifres a Llorenç, que portava la comptabilitat. Va tornar a sospirar i va dir que se n'anava.

—Com que feia un dia tan bo, m'he decidit a vindre. Però, no sé, em cau l'ànima als peus. Tot són dificultats.

—Temps roïns, Júlia! Temps roïns!

Va allargar la mà, que van besar els dos homes, i, abans de marxar, va fer una ullada a la secció de les selfactines. «Cada dia tenim menys obrers!» Se'n va anar entristida. «Si el pobre Josep alçara el cap, no la coneixeria, la fàbrica!»