L'entrada de la ciutat era vigilada...


Obra:Ombres en el riu (p. 97-100)
Municipi:Alcoi
Comarca:Alcoià

testing image

L'entrada de la ciutat era vigilada per uns quants milicians que, vestits amb granota blava i fusell al muscle, controlaven el pas de carros i cotxes. La tia es va apropar a un d'ells i li va demanar:

-Escolta, han fet molt de mal avui?

-Mare meua, ja ho crec -li va respondre, ell molt seriós- Com que no s'han pogut fer amb la metal·lúrgia, ara es dediquen a bombardejar la població. Els fills de puta! Han fet pols el centre i l'hospital militar.

-Les fàbriques del riu no les han tocades, veritat?

-No, trobe que no.

Sumpció va continuar interrogant el milicià, sota la mirada atenta de Núria.

-Saps si hi ha hagut molts morts?

-Trobe que sí, bona cosa. Les ambulàncies no paren amunt i avall. Ni els bombers apagant incendis.

-Ai, Senyor! Que no li haja passat res! -la tia Sumpció esclatà a plorar.

El milicià, un home ja gran, amb barba de dies, se la mirava impassible. La xiqueta va començar també a plorar. Amb les llàgrimes relliscant-los per les galtes, se n'anaren totes dues cap al viaducte. No hi havia molt de tràfec. Fou quan arribaren a la plaça de la República que s'adonaren de la gravetat del que havia passat. Passaven cotxes carregats de ferits, en direcció al pont Nou, i pel carrer de Fermín Galán baixava una polseguera que impedia veure'n el final. D'aquella boira blanquinosa sortien portalliteres que transportaven ferits a la plaça, on els dipositaven fins que una ambulància se'ls enduia. N'hi havia uns quants estesos a terra, queixant-se, maleint, demanant auxili amb la mirada perduda. Núria s'ho mirava tot esfereïda. Mai, ni quan els obusos havien caigut sobre Barcelona, no havia vist res de tan lleig. Alguns tenien la roba esquinçada i sangonosa, d'altres havien perdut una cama, un braç, o tenien el pit destrossat, a penes una massa informe de carn i sang. Passaren molt a prop d'un que respirava agitadament, com un peix fora del riu. Tenia el cap obert. La tia Sumpció s'obrí pas entre la gentada i, mentre s'allunyaven de l'angle de la plaça on hi havia els ferits, Núria no pogué deixar de mirar endarrere. Arribaren al carrer de Blasco Ibáñez, on vivien la tia Brígida, l'oncle Jordi i Anna. Els primers mesos de la guerra els senyors de la casa havien pegat a fugir per por al Comitè Revolucionari de Defensa. Encara que aleshores ja havien minvat, sota el control comunista, els passeigs del cotxe de la calavera, encara no havien gosar tornar. De manera que Brígida i la seua família vivien sols en aquell casalici. La tia Sumpció colpejà el pernet repetides voltes. I amb força. No tardà molt a deixar-se veure pel balcó el cabet d'Anna.

-Qui és? Què passa? -quan s'adonà de la visita que tenia exclamà:

-Ah, hola! Espereu, que de seguida us òbric.

Sentiren el soroll de passes baixant i tot seguit el del pany obrint-se.

-Quina sorpresa!

Anna va abraçar-les i les va besar. La tia Sumpció li va demanar per sa mare, que just en aquell moment baixava l'últim tram de l'escala. S'hi va abraçar xisclant d'emoció.

-Ai, Brígida, Brígida. Quina alegria de veure't. Estava en quimera. Açò és horrible. Horrible! On us ha enxampar el bombardeig?

-A casa. Hem preferir no moure'ns-en. Com per ací mai no cauen bombes. Però aquesta volta les hem sentides més a prop, eh que sí, Anna?

La xiqueta assentí, tota somrient, com si no haguera passat res. Ella sempre reia per tot. Semblava no copsar exactament el que passava. Núria romania seriosa. No es podia llevar del cap el que havia vist a la plaça.

-I el teu marit, on és? -pregunta Sumpció.

-No ho sé ben bé, a la fàbrica deu ser. Allí al riu no ha passat res.

-Segur? -inquirí Sumpció.

-Segur. M'ho ha dit un xicot que en venia.

-Gràcies a Déu! Aleshores al meu Pere tampoc no li deu haver passat res.

-Clar que no, dona -digué Brígida, que era dona animosa. Sempre trobava forces i motius per anar endavant.

-De totes formes no estaré tranquil·la fins que no els veja. Fem una cosa -digué Sumpció, ja més calmada-. Dugues tu Núria al dentista, i mentre jo baixaré a les fàbriques i buscaré els dos, d'acord?

-Bé, com vulgues. A quin la duc, al d'ací al costat, a la plaça de Dins?

-Sí, aqueix mateix. Esperem que la puga atendre avui, perquè amb tant de ferit com hi ha hagut, igual és a l'hospital.

-Dona, és un home gran -respongué Brígida-, i no està per a gaires històries. Però tot pot ser, amb aquesta guerra, tot pot ser.

Sumpció es perdé costera avall, pels carrerons que envolten el pont Nou, i Brígida i les dues cosines se'n pujaren al pis.