Alcoi-Nova-York (fragments)


Obra:Alcoi-Nova York (p. 5-6, 7 i 9-10)
Municipi:Alcoi
Comarca:Alcoià

testing image

Alcoi-Nova-York (fragments)

 

Embocava el Pont Nou, tota apressada, els talons fent cloc-cloc, sense parar i l'alè trencat. Sempre tinc pressa, jo; ja puc matinar i espavilar-me, que sempre acabe esgarrapant el temps com si em fugira de les mans. Feia calor, i a Alcoi en fa molta, amb aquell cel tan blau i aquell aire transparent que deixa travessar els raigs de sol com si els xuclara, i jo massa abrigada, amb la jaqueta de moltó, xopa de suor, afanyant-me perquè els nens ja haurien sortit de col·legi i la mare diu que no li agrada que tornen solets, que sempre passen desgràcies. Però això no fa per a ells, que estan avesats a Barcelona, i a més són assenyats de mena, bons xiquets com n'hi ha pocs, pobrissons.

I tot pensant que no hi arribava a temps, que ja me'ls trobaria a casa i tindria raons amb la mare, i que el temps anava més de pressa que els meus peus i que corria més i tot que el meu pols, va i em trobe a sobre, però a sobre, aquell camionàs que em venia al darrere i que em va semblar més gran que tots els camions que havia vist a la vida, potser perquè no n'havia vist mai cap de tan a prop com aquell. Ni temps vaig tenir de sentir por, tan poregosa com sóc, i en sentir el cop, un aürt que semblava que em queia el cel sobre els ronyons, em paregué que em partia en dos, i que un mal així no es pot suportar, i ensems vaig sentir un soroll que m'esclatava als timpans —un soroll de ferro i de xerrics i de retrunys, una cosa espaordidora, com si et trencaren a trossos petits. I, de seguida, un bac que em va esclafar tota la cara, perquè es veu que havia caigut a terra, i el terra es molt dur quan el tastes amb la cara i no amb la sola de les sabates. I, a l'acte, un silenci i una foscor totals, com si davallés per un forat negre, engolida sense remei. I un benestar. Aquell mal tan ter­rible, que va durar un pensament, s'havia fos i ara m'estava bé, dintre d'una negror obaga, i tranquil·la com si no hi haguera pressa al món, ni criatures que ixen de col·legi, ni mares rondinaires que fan el dinar i alhora es queixen, com si les queixes foren tan necessàries com la cassola, i l'oli i la sal. No sé si això va durar, però em pense que no, perquè mica en mica se m'aclaria el cervell i anava capint la situació: m'adonava que m'havia envestit un camió, que havia caigut morros a terra, que el terra era dur, que no sentia cap mal, i que tenia els ulls tancats i no podia obrir-los. [...]

 

Una veu de dona anava dient, sense parar, que no em mogueren, i un altre, amb la veu més serena, feia preguntes i maldava per donar ordres que es veu que ningú no complia. Devia ser el guàrdia. Vaig sentir un glop de felicitat en adonar-me que tothom s'ocupava de mi, tan sols que ens trobem de vegades, i em va fer molta alegria que el guàrdia parlàs en català, i aleshores vaig pensar: «Que bé s'està a Alcoi!», i diria que vaig somriure, però no n'estic certa, perquè cap de les veus no en va fer esment. Aleshores vaig sentir que algú plorava i feia exclamacions d'aquelles religioses però que es diuen d'esma, sigues o no sigues creient: «Mare de Déu! Verge Santíssima! Nostre Senyor!», i coses així. Això em va inquietar, perquè potser feia una fila molt terri­ble allà estirada sense poder-me valer i veges si hi hauria sang i tot. Tan bé que em trobava.

 

La gent prou que volia ajudar i només feien nosa, perquè la veu del guàrdia anava insistint que s'apartassen, i començà a renegar, uns renecs que feien trencar de riure, perquè els deia la meitat en castellà la meitat en català: «Cojones de gentola! Mierda d'escorcolladors!»... Però a dintre de l'ambulància tot estava tranquil, i quan m'hi van dipositar vaig notar que allò també era dur, però menys que l'asfalt del carrer. De camí cap a la clínica, em sentia sacsejar, però suaument, i que algú em volia ofegar perquè em posava una cosa davant del nas i de la boca, fins que vaig pensar que això era oxigen i que em convenia respirar-hi. Ho vaig intentar, doncs, però igual que amb els braços i que amb les parpelles, els meus narius no feien cap de les coses que jo volia que feren. I després, ja no em recorde de res més. Vull dir que no em recorde d'haver arribat a la clínica ni de res del que m'hi van fer, perquè vaig perdre el coneixement.

Pel camí, que em va semblar molt llarg, em va passar tal com diuen que passa: com si fóra una pel·lícula, tota la meua vida des del començament se'm va projectar a dintre el cervell: la infància en Alcoi, les primeres passes de dona, mirant els xics amb vergonya, bandeja amunt bandeja avall; el festeig amb en Toni, el dia que em va dir que havia trobat una feina molt bona a Barcelona, i els meus pares van tenir un disgust tan gran; l'arribada a Barcelona, un cop casats, i com em semblava de gran i de bonica i de senyora i com m'embadalia la Rambla i tot l'Eixample, i una sala de festes on em va portar en Toni per celebrar l'arribada, que es deia Boccaccio, i que em va resultar el lloc més bonic que havia vist a la vida; el naixement de la Cati, que era tan bufona i que es feia estimar, i els pares contents, perquè en Toni, sí, els havia robat la filla, però guanyava més que un ministre a la hidroelèctrica, i que era ben veritat que allí tenia més futur, perquè a Alcoi de perits industrials n'hi ha massa, i a Barcelona també, però també hi ha més empreses.