Tot de muntanyam encrespat i laberíntic...


Obra:Enllà de l'horitzó (p. 400)
Municipi:Alcoi
Comarca:Alcoià

testing image

Tot de muntanyam encrespat i laberíntic -els carrerons subbètics- ens voltava de tots costats, clapejat d'alzinars, de rodals de pineda, de crestalls grisos i penyalosos. Doblàrem la carena i l'autobús es va desbocar costa avall devers la petita capital de la muntanya. I mitja hora després arribàvem a l'enorme garatge de la companyia d'autobusos -La Alcoyana-, vora una plaça cèntrica. Es feia fosc; s'anaven encenent els llums de la ciutat -escassos, clars, a causa dels bombardeigs-; la gent, tot just eixida de les fàbriques i despatxs, anava diligent a casa seua, tot i la guerra, als bars es sentia una celta animació.

A la ciutat dels ponts ja feia fresca vertadera de tardor. Tots tres vam davallar de l'imperial una mica enfredorits; els alcoians, tot desitjant-nos mútuament sort, es van acomiadar i no els vaig veure mai més. A mi em calia estirar les cames i em calia trobar un camió que em portàs a Albaida. Una mica d'esma, vaig cercar l'eixida a València. Vaig preguntar, perquè no recordava bé l'Alcoi dels meus pocs viatges d'infant; travessar un dels més grandiosos ponts; allà hi havia un trànsit de camions i turismes bastant viu; vaig pujar un poc la costa que anava cap a l'estació; sí, era la carretera de València. M'hi vaig aturar a una vora i vaig començar a fer senyes als conductors de camió. Era ja als afores; les grans muntanyes que semblen tancar tots els horitzons alcoians, s'enfosquien ràpidament. Em trobava una mica cansat, una mica deprimit de pensar, del viatge incòmode.