Homenatge a Joan Gil-Albert


Homenatge a Joan Gil-Albert
I
Un esperit a punt d'esgrimides essències
on les paraules tenen poderiu de fons càlid
i subtil fortalesa per esclarir la vida
i tot allò que ens volta home endins amb la força
d'un món escrit a colps de destresa forjada
per fruir l'existència més delicadament,
per penetrar el pacte que l'home, en nàixer, signa
assumint les mesures que el destí li ha atorgat.
Aquest és Gil-Albert, un escriptor i un nauta
que ha solcat les singlades dels rumbs més atzarosos
i ha vençut els esculls amb el tremp solitari
del pensarós que arriba a plenituds daurades
per la clarividència del silenciós combat.
II
Has roturat nous camps en vers i prosa
i açò t'ha fet angèlic vianant
El teu esforç s'ha fet forment i poma
del prodigi que duies al teu cant.
«Concertar és amor» -vas dir- i l'aire
que aflairava els teus dons al·lucinants,
tallava aquells sonets diamantins
amb el ritme que portes en la sang.
Conec la teua font de doll seré
- un poc tinc d'aqueixa aigua fraternal-
i sé una mica de la lluminosa
follia que ens ressona com un llamp.
III
Home d'evocacions transfigurades
pel temps transcorregut i el teu esment
en fixar les tendreses enyorades
escandint serenors al pensament.
El paisatge nadiu t'ha madurat
i s'ha tornat ubèrrima collita.
Alcoi vibrava en l'amorosa cita
que el cor t'abriva dolçament lligat.
En «mi menor» i fina exquisitesa
sonava el clavecí. La frase encesa
ha nodrit l'harmonia amb foc lleial.
El concert no admet pols de grisa cendra
i quedarà com una fruita tendra
al rebost del teu goig sentimental.