Muntanyes berguedanes


Obra:D'Ací, d'Allà (p. 360-361)
Municipi:Berga
Comarca:Berguedà

Aurora Bertrana (Girona, 1892 - Berga, 1974) tingué els seus primeres contactes amb Berga pels volts dels anys trenta del segle passat. Una mostra de l'admiració que li causaren els paisatges berguedans és la prosa que donem a continuació i que proposem, seguint el trajecte que fa l'autora, de llegir en diferents indrets del camí que mena al castell de Sant Ferran a partir del camí de Trencacames, molt costerut i que durant molts anys es feia servir per pujar al castell i a Queralt.

En aquest sector podem veure els característics "callissots", carrers que s'obrien entre els murs que delimitaven els horts. És, a més, un dels llocs on podem observar restes de la muralla de la ciutat. El 1956, anys després de la tornada de l'exili el 1949, s'arrelà a Vilada, a les Eres de Guardiolans i, finalment, va morir a Berga i és soterrada en el cementiri de la ciutat.

testing image

Muntanyes berguedanes

Els matins, em plaïa muntar per un carreró estret, desnivellat (de mal nom "El trenca cames") que mena a la carretera de Queralt. M'enfilava al castell de Sant Ferran, pobre d'arquitectura, però ric de perspectives. Aquesta construcció, de dimensions molt amples, posseeix l'encís d'estar mig enrunada, abandonada i solitària. En aquella hora aparegués embolcallada d'una capa d'or vell. Les pedres s'oferien al sol, daurades, enlluernadores. De dalt estant jo esguardava l'amplíssim paisatge. A sota meu, Berga, silenciosa i tranquil·la, s'estava recolzada a la muntanya, voltada d'arbres, matisada de feixes. Perspectiva de teulats grisencs, d'on m'arribava alguna cançó apagada i ingènua. Els ulls començaven d'amarar-se de visions muntanyenques. Al meu davant, vers migjorn, es perfilaven Montserrat i Sant Llorenç de Munt. A Llevant, les primeres muntanyes de Cerdanya, el Santuari de La Quart, Montseny, i més a prop, les Canals de Sant Miquel.

Entre els massissos muntanyosos i el castell, s'estén un planell onejat pels pujols, matisat pels conreus. La carretera de Manresa s'hi destaca fistonejant.

Després solia travessar les runes, esgarrinxant-me les cames amb els esbarzers. Passava per un forat mig encegat de terra, i arribava a l'altre cantó del castell, de cara a Ponent. Allí em plaïa jeure damunt l'herba seca, i esguardar la nitidesa enlluernadora del cel. Era d'un blanc intens, ideal i puríssim. A sota meu, avall, avall, passa la torrentera de Metge, tancada entre dues margenades altes. Al fons de tot, un amable herbei em feia pressentir l'aigua que mai no he vist.

A l'esquerra, s'aixeca la serralada de Queralt, amb el seu santuari encimbellat damunt els penya-segats. La carena baixa, en pics agudíssims, fins l'encisera ermita romànica de Sant Pere de Madrona. Enfront, apareix la massa imponent de la Figuerassa i més lluny, cap al Nord, un enfilall de pics, de valls, de carenes... Puigllançada treu el cap blavós, per darrere de tot. Un silenci august davalla dels cimals. Un repòs sobirà em penetra. Aspiro amb voluptat la flaire d'espígol, de juliol, de farigola... Em sento ungida per la gràcia divina. El món em sembla curull de repòs i de pau. Sovint muntàvem a Queralt. Un paisatge grandiós ens meravella! Tornàvem unes hores després, sota els altíssims pins negres, que formen un bosc atapeït i fresc. El caminet giragonsa entre troncs esvelts, polits com pilastres. I ara ací, ara allà, ens aturàvem a les fonts.


Article publicat a la revista D'Ací, d'Allà, i no recollit en llibre.