Jo vaig passar els primers anys de la infantesa...


Obra:Borja Papa (p. 42-43)
Municipi:Xàtiva
Comarca:Costera

testing image

Jo vaig passar els primers anys de la infantesa en una bona casa de pedra, ni més gran ni més pobra que la de qualsevol altre cavaller de la ciutat o la d'un llaurador benestant, recorde el portal que era un arc de dovelles, un entrador amb paviment de codolets de riu on ressonava el pas de les ferradures, i un pati quadrat que tenia en un angle un brocal amb corriola de ferro, també recorde el galliner, l'estable, i que la casa feia sempre olor de cavalls suats i de gossada, mon pare era molt caçador. Xàtiva no és massa diferent de moltes ciutats petites dels estats de l'església, com Orvieto, Viterbo, Civita Castellana o Spoleto, i tants altres llocs no lluny de Roma ben posats en falda de muntanya, tots amb muralla forta i carrers que pugen amunt cap al castell, però aquests pobles i viles d'Itàlia són més tancats i de color més fosc, viuen com encongits en una por antiga i sempre renovada, ací cada castell es fortifica contra el castell veí però és en primer lloc una amenaça i una ombra que plana sobre els caps de la població que domina, perquè on no hi ha l'autoritat d'un rei ni bon govern els senyors de la terra són el més gran perill per als seus vassalls i cada fortalesa és un refugi de lladres. Xàtiva és ciutat de la corona i posseeix un bon castell, hospitals i convents, i hauria de tenir també un bisbat propi com en tingué en temps antics, abans dels sarraïns, si jo no li he donat un bisbe nou ha estat per les protestes primer del meu fill Cèsar i després del meu nebot Joan, que com a arquebisbes de València haurien perdut un bon tros de diòcesi i alguns milers de lliures de renda, d'aigües de bones fonts Xàtiva està ben servida, però si com a papa tinguera en les mans el poder de la pluja jo li donaria més abundor d'aigua del cel que fa els boscos més verds de fulla i més espessos, dóna cabal vertader als rius, i sembra llacs entre les muntanyes, com en aquesta terra dels meus estats d'Itàlia que ja fa tants anys que estime com a pròpia, la meua terra de naixença és massa blanca i eixuta, allà cinc de cada sis rius en comptes d'aigua només porten baladres i còdols, quan hi vaig tornar després de més de vint anys d'absència havia oblidat ja que era un país tan sec i de colors tan clars, fins i tot la pols dels carrers on jugava d'infant la recorde molt blanca.