L'ermita sobre el mar
L'ermita sobre el mar
L'ermita seu a mig camí del cim,
i amb la creu de sa rònega espadanya
beneeix a l'entorn bosc i muntanya
i el mar qui es perd en l'horitzó sublim.
Sa porta, closa al mundanal desfici,
a tots en nom de Déu s'obri amatent.
Ses parets fan una ombra penitent;
la volten romeguers com un cilici.
Mes, dins, té l'alegria d'un cor net,
i aquella pau dels cims que és aire i vida,
i la cisterna d'aigua beneïda
qui apaga al cor afadigat la set.
L'hortet dels ermitans és a la vora,
desnú de flors, a l'ombra dels xiprers:
vessen llurs copes l'unció d'un rés
damunt la mar qui resplendeix enfora.
Al caire de l'altíssim mirador
toquen volant les brises falagueres.
L'aroma recollit d'unes murteres
embauma l'eremítica eixutor.
I quan la campaneta tota sola
diu l'oració del vespre, a l'entrellum,
sor Caterina hi passa en el perfum
flotant dins una càndida auriola.
Un hàlit de senzilla santedat
damunt les pedres i les herbes sura.
D'aquell silenci extàtic de l'altura
s'impregna l'esperit asserenat.
L'ona que expira en la llunyana falda
alça una vaga transparent remor.
Oh respirar tranquil de la maror
pujant de les riberes d'esmeralda!
Veus de l'onatge, veus del món absent,
ressò de nostres vides afanyades,
com arribau aquí purificades,
dins aquest aire ple de pensament!
Aquí, davant la gran naturalesa
parlant de Déu com un missal obert,
la bona odor de l'holocaust ofert
munta en silenci. Oració, pobresa.
Per tot la creu, l'amable defensiu,
la pobra creu de fusta ressecada,
guardant la cel·la, el corredor, l'entrada;
en la paret de l'horta qui somriu;
sobre el llindar del fossaret que espera
de la carn macerada el pobre feix,
«entre la vinya e'l fenollar» mateix
qui perfumà l'ascètica drecera.
L'humil pedrís convida a meditar
sota els xiprers absorts en llur pregària.
Omplint la vasta refulgent llunyària,
s'estén enfront la mar, tota la mar!
Sobtat, com una escuma passatgera,
brilla el punt d'una vela, tan mesquí
que es dissol en el pèlag safirí...
Els cinc xiprers són monjos en renglera,
atalaiant la blava immensitat.
La mar, rissada per corrents pregones,
és una estesa de petites ones
qui van passant cap a l'eternitat.
