El prec errant del pelegrí a Nostra Dona de la Guarda


Obra:Poesies completes (p. 191-192 i 193-195)
Indret:Miramar
Municipi:Valldemossa
Comarca:Mallorca

testing image

El prec errant del pelegrí a Nostra Dona de la Guarda

 

En la capella de Trinitat de Miramar, tota plena encara de Ramon Llull, redreçada de les ruïnes per l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, hi ha, en marbre blanc, una escultura de Nostra Dona de la Guarda, de Marsella. És un record, que hi deixà de son passatge per aquell lloc, que li plagué més que ses possessions de Corfú, l'Emperadriu Elisabeth d'Àustria, muller de Francesc Josep, mare del suïcida Rodolf d'Habsburg, enamorada de Heine, i víctima ella, a Ginebra, immolada pel punyal de l'anarquista Lucchesi, Maurice Barres l'anomenà l'Emperadriu de la Solitud. Ses grans dissorts demanen un tràgic: el coturn de Sófocles o el gran alè de Shakespeare. L'esterilitat del prec que roman gravat al peu del marbre inspirà aquesta poesia.

 

I

 

O, Miramar de Ramon!

O, enyorança de Blanquerna!

Cenacle ardent sobre el món

encès com una llanterna?

 

Recer de pau i d'oblit!

Bruna capella ermitana!

O, silenci, esfereït

del so de la veu humana!

 

No fou sola, no, l'esquella

que polsà ta solitud:

rossa i dolça, lenta i bella,

per aquí filà amb pas mut,

 

i amb frec de seda suau

l'Emperadriu dolorida

qui vessà la sang pel trau

d'una gemmea ferida.

 

Al místic niu de l'Idil·li,

la Tragèdia un jorn muntà:

¡Qui de sa pàtria s'exili,

mai d'ell mateix fugirà!

 

III

 

¿Quina présaga basarda

son cor magnànim polsà,

que aquí, en marbre va deixar

Nostra Dona de la Guarda?

 

¿Pressentia enmig dels pins

lluny de la mundana febre

els designis assassins

i el fosc punyal de Ginebra?

 

En pregueres volanderes

s'abocà son llavi ardent;

però totes les pregueres

esquinçava-les el vent

 

per un cel vermell de posta

com ferida oberta al flanc

del Ponent qui per la costa

escampa rojor de sang.

 

I quan la nau se'n tornà

per la immensa mar deserta

tota sola queda allà

Nostra Dona, blanca i erta.

...............................................

L'Emperadriu esmortida

va caure, el jorn que un coltell

feia un esquinç, regicida,

en la seda de sa pell,

 

obrint un trau de robí,

joia viva de tres caires;

sanglota allà, per fugí,

la gran ànima, pels aires.

 

I se tornà tenebrós

ço que amb ulls errants esguarda...

I, morint, us membrà a Vós

Nostra Dona de la Guarda!