Però per a la meva mare...


Municipi:Sóller
Comarca:Mallorca

testing image

Però per a la meva mare, consagrada en cos i ànima al bon endreç de la casa, no tot eren flors i violes. Calia veure-la llevar-se molts de dies en apuntar l'alba per tenir-ho tot a punt quan el meu pare baixà per a partir a cavall a començar la jornada. si era jorn de pastar, calia llevar-se abans del dia perquè el pa fos tou d'hora i poder-lo treure cuit del forn en el moment de dinar. No parlem dels jorns feixucs de les "matances" anyals, ni de les tasques esgotadores del "dissabte general" i d'emblanquinar la casa, quan venia el temps de Pasqua: car, a més de la feina de sacrificar l'anyell i de coure les panades, els robiols i els crespells, calia bans fregar els trespols amb lleixiu "de capitell" i donar aiguarràs i oli a les portes, als llenyams i a les bigues de la casa. Per a tot aquest trasbals, la meva mare solia aprofitar les absències del meu pare, perquè aleshores no hi havia trast on parar: mobles i arreus de la casa eren traspassats de lloc, i quadres i miralls despenjats de les parets per a fer la gran neteja. eren uns dies d'angúnia per als amos i el servei. Però, l'endemà d'aquest desori, portes, bigues i trespols, llumeneres i quinqués, i fins l'aram de la cuina, tot lluïa com un sol... Quan venia Nadal, el desori es concentrava al menjador, que omplíem arreu de murtra, de branques de pi i d'alzina, de molsa i de troncs d'olivera, per encabir-hi el "betlem" i poder representar-hi Els pastorells. I abans d'anar a Matines, calia encara enraigar els primers preparatius per al dinar de l'endemà –el gran dinar de família-; treure del motlle els torrons, ensucrar totes les coques, picar i embotir el farcit amb els seus pinyons i panses, i sacrificar el gall dindi, criat al corral de casa. Record com si fos avui que un any, quan se'l tingué mig plomat i tots ja el creien ben mort, el gall l'emprengué a picades contra els covards assassins, d'un cop d'ala apagà el llum, i pe a reduir-lo hi hagué un combat campal a les fosques dins la cuina.

 

Les vetlles de fi de segle

Però allò eren vigílies extraordinàries. La vida normal de la casa era sopar d'hora i anar-se'n al llit en tocar la queda, després de colgar el foc, per a llevar-se l'endemà al primer toc de Matines. El dia era així més llarg, la feina molt més retent i les vetllades més curtes, que la meva mare encara aprofitava per a llegir el sant del dia, les dones de servei per a puntejar o fer calça i el meu pare per a llegir el diari de la nit –la flamant "Última Hora"- i jugar un tuti amb el metge i el secretari de la Casa de la Vila, que venien a escalfar-se i a contar-nos les facècies, les intrigues i les lluites dels darrers cacics del poble.

I l'endemà de bon matí, altre cop tothom en rauge! El pare a les seves terres, els fills a la seva escola, el metge a passar visita als pocs malalts de la vila i el secretari a resoldre els escassos expedients pendents en el Municipi.

Restava sola la mare amb el servei, àrbitre absolut de l'ordre i del maneig de la casa, on com a la muller forta, mai no se li acabà el tros de pa per al pobre ni se li apagà mai el foc colgat dins la llar.