Les Matines de Lluc, per tota Mallorca són famoses.


Obra:La minyonia d'un infant orat (p. 100-102)
Municipi:Escorca
Comarca:Mallorca

testing image

Les Matines de Lluc, per tota Mallorca són famoses. Cantades per les veus blanques dels escolans, tenen un infantívol encís que no desdiu gens ni de la nit ni del misteri. La tradició de Nadal, exiliada gairebé de pertot arreu, allà s'acollí com a un suprem reducte: Excedens terris extrema per illos... vestigia fecit. Allà encara serva el vell costum de que un infant de cor predica el sermó de la Calenda i un altre canta les prediccions de la Sibil·la. I no són certament aquestes dues vellúries reverenciables les que porten menys gent a aquell inoblidable ofici nocturn. Un any, doncs, de les darreries del segle passat, em fou comanat a mi que predicàs el sermó de la Calenda. Del sermó de la Calenda, ja sia que el seu origen sigui tal volta simultani del de la Sibil·la i tingui el seu ascendent més remot en el sermó apòcrif de Sant Agustí que es representava, tal nit com la de Nadal, en les esglésies medievals on tingué origen el teatre, no existeix cap text típic ni folklòric. Cada església el fa a la seva manera, i es renovella cada parell d'anys. Un capellà lletraferit el fa i un minyó eixerit i desimbolt l'encomana a la memòria. Durant tot el temps d'Advent jo havia d'estudiar-lo. Jo aleshores tenia la memòria molt fresca —eren tan poques les coses a recordar!— i ço que un cop era entrat dins la meva memòria jo ho retenia amb la mateixa avarícia i amb la mateixa tenacitat amb què la petxina bivalva reté la lluminosa gota d'aigua que hi entrà i de la qual farà una perla. En pocs dies vaig saber-la, la Calenda; i vaig posar-me a esperar ansiosament la nit que havia de perorar l'evangèlic parlament que jo havia engolit com qui engoleix una bresca. Tanmateix aquesta gran nit arribà.

I quina nit! El cel era estirat i vagament lluminós, com amb una claror de llet, com amb una lluor de lliri. Sobre el fosc massís de les muntanyes empinades fins al cel, les estrelles eren grosses i nues: més nues i més grosses que les de cap altra nit de l'any. Al caire d'una timba, una bella lluna en creixent, esmolava sa falcella freda. Un fred agut picava la cara i quasi feia plorar els ulls. L'insomne monestir era ple com un ou i com un rusc brunzia, de la gent que durant tot el dia havia acudit per a la gran festa nocturna. Una gran flama joiosa saltava i banderejava, nodrida de branques d'alzina crepitant i de druídics troncs sencers, enmig de la cuina, i des d'allà escampava una escalfor amiga i una fantàstica clariana canviant. I des de l'esmotxat cloquer, la campana monàstica sospirava unes notes febles, com uns aucells enfredorits que s'espargien per la fredor glacial de la nit divina, plena d'àngels obscurs.

Quan va esser-ne l'hora, jo, prematurament vestit de capellà, vaig pujar a la trona. L'església era abrandada de llums, que per la claraboia sobreeixien a les tenebres exteriors. L'or vell de les motlures i dels retaules lluïa com un caliu. Sobre el meu cap terrible amb les quatre puntes del bonet, tremolava una estelada lleu de neules blanques, i el llantoner, tot encès, era com un estel amb coa; car és general costum de les esglésies de Mallorca de penjar al llantoner o al salomó central, una coa de tantes neules com setmanes manquen per a la Quaresma. Llavors per primera volta vaig veure el monstre que fa por, la terrible Esfinx, el públic, el formidable públic, la Bèstia de mil caps, que amb gest escoltívol em mirava amb totes les seves boques obertes, i amb tots els seus ulls oberts...