Aquest torrent de Pareis el formen dos espadats...


Obra:L'illa de la calma (p. 461-462)
Municipi:Escorca
Comarca:Mallorca

testing image

Aquest torrent de Pareis el formen dos espadats d'una alçària que dóna vèrtig, i deixen el lloc més just per tal que hi pugui baixar el pedruscall d'aquelles muntanyes immenses. Tantes ne baixen i rodolen, camí de la gola del mar, que el torrent no pot engolir-les, i els blocs gegantins s'apilonen els uns damunt dels altres, formant un daltabaix de penyals, que sembla que han caigut d'un astre.

Pel mig d'aquests enderrocs, el viatger hi té de pujar, ficant-se pels caus i les esquerdes, acotant-se aquí i enfilant-se allà, perdut a la casualitat d'aquell laberint de pedregam. Hi ha pedres que us vénen damunt com una llosa de cíclops, i hi teniu de passar per dessota, fiant-vos de que, si han jagut tants segles, bé jauran una estona més i no cauran pas per vosaltres. N'hi ha que us barren el pas, i teniu de pujar per damunt, enfilant-vos mateix que formigues. com més ne pugen, més se'n veuen. N'han baixat de tota l'illa, i lo estrany és que, al mig d'aquesta afrau, que us arriba a semblar que s'ha rebolcat la terra, trobeu una basseta d'aigua que dorm en llit de sorra, i és tan fina i tan transparent, que si hi ha alguna flor, s'hi atansa i es diria que hi ha anat a beure.[...]

 

Però un va pujant amunt sempre, i entre espadat i espadat, el mar sembla que també puja, i per aquella escletxa immensa, que formen els murs dels penyals, el veieu que es va enfilant mateix que una cortina blava... fins que la terra es va estrenyent i arribeu a un lloc que se'n diu l'"Entreforc" per la confluència dels espadats, que sembla que us encloguin dintre.

Aquest "Entreforc" és ja la fi. Sembla que s'ha esberlat el món. Això no pot ésser més que un gegant que, volent eixir de l'illa, es va fer lloc amb les espatlles i la va escruixir, i la va esquerdar. El llit del torrent és tan estret, que els penyals que han caigut dels cims s'han enclòs entre els espadats, i, com que n'han anat rodolant d'altres, han anat formant una nau de bocins d'illa despresos, i el torrent passa per sota com per dintre unes catacumbes.

Per sota d'aquest temple ciclopi –el més gran que pugui existir-, l'aigua que hi passa s'hi ha adormit. No rep més claror que la dels finestrals que s'albiren dalt del cingle, formats per l'esqueix de les penyes. Hi dorm amagada en els avencs, i és tan neta, en aquella fosca, que no se sap on acaba l'aigua i on comença lo que es reflecteix. Dalt de les naus, obertes al cel, hi xisclen els esparvers, i com que el crit va rebotent de pedra en pedra i de cingle en cingle, l'eco arriba a baix tan feréstec, que sembla un cor infernal d'harpies. Ajunteu les estalactites, que degoten sang de  muntanya, i la molsa que cria la humitat, en aquells llocs que no han vist mai el sol, i, així i tot, no tindreu mai idea del que és aquell avenc. Són les entranyes d'un monstre, o una ferida feta a l'illa.