Camina, caminaràs...

Camina, caminaràs...

 

La Calobra té un cinyell

de penyals i petges males;

mes la pau, com un aucell, l'abrigà

amb ses dues ales.

 

Un capvespre hi arribí

jo, pobre infant de ciutat;

tots els batzers del camí

m'havien esquerrinxat.

 

Seguit havia el torrent

que allà en el cor de la serra

s'abissa profundament

com una rel de la terra.

 

Penyalars, commoció,

plantes armades d'espines...

Suaus entre aquella horror

florien les englantines;

 

mig florint i mig volant,

tremolant d'ésser collides

tenien l'espriu encant

d'innocències perseguides.

 

Un llorerar m'abriga

amb ses branques amargoses;

les fulles del llorerar

eren llances bel·licoses.

 

Coloms anaven volant

amb un vol incoercible,

coloms amb l'ala tallant

com una espasa terrible.

 

—On me durà el camí tort?

A on la sendera tosca?

—An el regne de la mort.

A les portes de la fosca.—

 

Per un trau qui se desclou

guaita la llum de defora.

—Què és allò qui se remou?

—És un degotís qui plora!

 

Tenc por d'aquell ull gegant

qui em mira ple de misteri!

—És l'ullada vigilant

d'un gorg d'aigua en captiveri. —

 

I el trau de llum se tancà,

i dins la nit espantable,

la foscor me circumdà

com amb un vellut palpable.

 

Dins la fosquedat sentí

suor de gel qui em traspua.

Fou que l'Esglai me ferí

amb s'espasa freda i nua;

 

i dins la nit sense estrelles

romanguí transverberat

corgelat, meravellat

com Fèlix de Meravelles.