Al seu voltant només hi havia blau...


Indret:Puigmajor
Municipi:Escorca
Comarca:Mallorca

testing image

Al seu voltant només hi havia blau, blau i gegants, monstres amb rostre i cos d'home, i encara no sabia si eren bons o dolents, o si eren les dues coses a la vegada o si n'hi havia de bons i de dolents. La seva padrina havia estat foragitada de Gotilpa per gegants, ella mateixa i el cosí Pere havien estat batculats per gegants, el marit de sa mare havia lluitat contra gegants, però no gegants de la mateixa casta i, això no obstant, tots eren gegants. Els gegants que sempre havia sentit anomenar, els gegants astuts que dormien amb els ulls oberts i miraven amb els ulls clucs per enganyar els montcarraners. Tot això pensava na Joana, i en arribar a aquest punt de les seves cabòries es va posar a riure. Era la mateixa rialla de la padrina Margalida, segura, coneixedora de tot el que la voltava. Perquè na Joana, en pensar en Montcarrà coneixia que Montcarrà havia desaparegut per sempre. I la seva rialla es va tornar una mica trista, igual que la de la padrina Margalida, perquè havien estat els mateixos montcarraners que havien fet desaparèixer Montcarrà.

Els gegants treien trossos del poble de dins la mar i els esmicolaven, els capolaven i els convertien en arena que llançaven al vent. Alguns ja s'havien capbussat dins la marina, decebuts de no haver pogut tornar instal·lar el seu reialme en aquella terra malmenada que un dia havien dominat. Les ones petaven contra els cossos dels qui encara estaven fora, atalaiats damunt petits illots, enfurismats pel fracàs, orgullosos, però, d'haver fet desaparèixer l'illa que tanmateix no havia pogut ser seva i l'existència de la qual sempre els havia recat.

Un raig de polsim de Montcarrà va entelar els ulls de na Joana i, sense adonar-se'n, es va adormir. Feia tant de temps que no coneixia el son que va dormir dies i mesos i anys, arraulida a un recer del Puig Major, de la muntanya que havia estat el Puig Major.

En desvetllar-se, del final del seu món no en quedava res. La mar era calma, els gegants se n'havien anat i no se sentien els udols de la gent que pujava cap a ella per salvar-se. No hi havia ningú, no es veia res, la mar havia aturat l'avançada just devora els seus peus i l'escuma blanca de les ones era dolça, suau. Quan mirava la mar no sortien engolidors, només es reflectia l'estel que duia al front, única deixalla, únic indici que allò que per uns moments va creure haver somiat havia estat veritat, ho havia viscut realment. I de tot allò només restava ella, jove per sempre, damunt una Roqueta, com un llumeneret blau que cridaria navegants i aventurers per romandre amb ella una santa nit.

I encara hi deu ser si no se n'és anada.