Passat el temps, aquella també fou una nit especial...


Obra:Estimat Miquel (p. 25-26 i 29)
Indret:Cal Corder
Municipi:Parlavà

testing image

Passat el temps, aquella també fou una nit especial per una altra circumstància. En acabar el pregó, tu i la Montserrat vinguéreu per primera vegada a Parlavà i vam passar els nostres primers dies plegats a casa meva. I tan important com va ser, perquè aquella trobada significa un tomb definitiu en la nostra relació.

Sempre, i sobretot des que vares fotre el camp, parlar de la nostra amistat se'm fa costerut. Em sento una mica incòmode. I no tant per si se m'escapa alguna intimitat que tu voldries més discreta. No, em sembla que va més per un altre cantó. Quan vas marxar, jo vaig aixecar unes defenses ben guarnides darrere de les quals em parapetava i que em van permetre protegir ferides i buits insuportables. A mesura que en les entrevistes parlava de la teva persona i anava sincerant els sentiments, veia com en els paraments que m'havia muntat per anar tirant sense tu se m'hi obrien esquerdes. I tenia por.

Encara en noto les restes ara, mentre escric, però gosaria dir que allà, a Parlavà, asseguts al voltant de la taula, rodona i sempre mal parada, de la cuina d'aquell casalot, ens vam enamorar. Es pot dir així, no? Mancaven les frisances passionals, per sort, però no trobo cap paraula més ajustada a la descoberta de sentiments, complicitats, tanta necessitat de compartir... Tot sabent-nos tan diferents ens descobríem a prop en moltes coses. També goso expressar-ho d'aquesta manera per la il·lusió. Aquella típica il·lusió dels enamorats que la nostra mútua descoberta provocava a dolls. Vam iniciar l'amistat per la porta gran, si es pot dir així. I d'aquell entusiasme n'arribaren sense presses les primeres temptacions de fer coses junts, per estar junts. ¿O et sembla que exagero?

 

Recordo que, quan te'n vaig posar exemples i t'ho cantava, vas començar a riure. Primer vaig pensar que les meves demostracions et semblaven ridícules. Quan et vaig conèixer millor vaig saber que, quan descobries o aprenies alguna cosa en què no havies pensat, sovint et venien ganes de riure de tan content com et posaves. Aprendre, la gran paraula. Alguna vegada, tot aprenent vàrem canviar el riure pel plor. És el risc d'estimar aquest verb, però això ja són figues d'un altre paner.

Va ser aleshores que em vas dir amb el teu posat senzill:

«Doncs escolta, tu fes volar les melodies sense embuts ni coaccions que jo ja t'hi posaré els versos al damunt».

Se'm va obrir el cel.