A penes havien ultrapassat Corbera...


Obra:Les històries naturals (p. 123-125)
Municipi:Gandesa
Comarca:Terra Alta

Als Porxos, situats a la part nord, s'hi se celebrava el mercat cada dimarts, concedit l'any 1235 pel comte rei Jaume I, i també s'hi celebraven les fires tots els anys, durant quinze dies continuats, concedides, el 1338, pel comte rei Pere el Cerimoniós. A la mateixa plaça, un racó de la qual era el fossar comú de la vila, era on s'enterraven els pobres i els desvalguts. Davant dels Porxos hi queda Ca la Vila, que exercí aquestes funcions fins al final del segle XIX, quan els serveis administratius de la ciutat foren traspassats a l'antiga església de Santa Anna. L'edifici de Ca la Vila fou construït al segle XIV i el seu espai quedà reduït, tres segles més tard, per engrandir el temple parroquial. A sol sortint queda el gran campanar construït al segle XVII i, davant seu, a la dreta dels Porxos, l'abadia parroquial, amb l'escut nobiliari del Dr. Esteve Garret, rector de Gandesa i ardiaca de la catedral de Tortosa, que visqué durant el segle XVI. Davant de Ca la Vila, segurament també emporxat, hi havia un carrer estret, avui desaparegut, que quedava entre l'antic temple romànic i l'edifici municipal, on se celebraven les assemblees populars per decidir temes importants locals i també els de la Castellania d'Amposta, entre els segles XIII i XVIII. A més, es portaven a terme els judicis dels malfactors, incloses les condemnes a mort, sentenciades pel batlle i els jurats. I possiblement al mateix indret o dins de Ca la Vila se celebraren les Corts de la Corona d'Aragó l'any 1337. Per la porta lateral que quedava al costat de l'actual campanar, el príncep Jaume s'escapà abans d'acabar la cerimònia del seu casament amb la princesa Elionor de Castella, truncant l'acord entre les corones d'Aragó i Castella, boda reial que més d'un escriptor la va catalogar com "La Farsa de Gandesa". És un marc idoni per rememorar amb un fragment de Les històries naturals, de Joan Perucho (Barcelona, 1920-2003), quan el protagonista Antoni de Montpalau arriba a Gandesa.

testing image

A penes havien ultrapassat Corbera, quan en un revolt del camí els nostres amics contemplaren, al peu de la serra de Cavalls, l'alterós campanar de Gandesa, vila que, a partir del sisè setge, fou ascendida a ciutat amb els títols de MOLT LLEIAL, HEROICA I IMMORTAL CIUTAT DE GANDESA, i declarats els seus habitants exempts de contribució i de lleves d'un a deu anys, a judici de les Corts.
Gandesa vivia en permanent vigilància. Entorn del perímetre de la població, els gandesans havien obert un fossar de sis metres d'ample per quatre de profunditat. No tenia muralles, però totes les sortides dels carrers havien estat emmurades i espitllerades. Dalt del campanar, un sentinella de la Milícia Nacional sotjava constantment els camins que conduïen a Gandesa.
S'entrava a la població per una porta única: la de Corbera. El caporal de l'escamot de la guàrdia examina els papers de Montpalau i, veient que es tractava d'una persona important, els conduí, de seguida, a casa del batlle, Josep Alcoverro, a qui deien "Pep Timbales", que ocupava una casa grandiosa, laberíntica i barroca, davant per davant del famós porxo romànic de l'església. Montpalau explicà l'objecte del seu arriscat viatge a Josep Alcoverro —que, sigui dit de passada, era procurador dels Tribunals— i veié com aquest es quedava bocabadat pels extraordinaris esdeveniments que li contava i pel perill que representava per a Gandesa la presència pròxima del Mussol. Com que, naturalment, ignorava la tècnica defensiva de l'all, Josep Alcoverro volgué, de totes passades, que Montpalau donés una dissertació pública, que tindria lloc a la Societat Recreativa, aquella nit, si és que el dissertant no es trobava massa cansat, per tal que la població aprengués aquella eficaç tècnica defensiva.
Montpalau i el seu parent foren complimentats a l'acte, amb la cortesia més exquisita, per Antoni Galvan, el metge, erudit lector i gran coneixedor dels plaers de la taula, que era, per temperament, una mica voltairià. Acudiren, també, Oriol Mani i Josep M. Pasqual, dos jurisconsults casuistes, amb ulleres fumades; Francesc Escoda, director de l'Administració de Correus, gran calador i cantador de jotes; Josep Sol, ric comerciant a l'engròs, de vèrbola matemàtica; Pablo Ruiz, apotecari, filòsof a estones perdudes, aragonès de soca-rel, que sabia la recepta complicada d'una menja refinada: Vespedo. Comparegué, per fi, el notari Manuel Ocaña, liberal, una mica francmaçònic, eufòric ballador de polques.
Donaren un tomb pel poble, begueren vi de la Terra Alta, cosa que produïa una agradable escalforeta a l'estómac, i contemplaren el cel estrellat.
Havent sopat, Antoni de Montpalau ocupa la tribuna del saló de conferències de la Societat Recreativa. Era un saló que, al mateix temps, servia per a fer-hi ball. Fou presentat pel batlle, Josep Alcoverro; que aprofità l'ocasió per a dir unes quantes paraules gruixudes contra la carlinada. Després, Montpalau, amb paraula justa i ponderada, tenint l'auditori suspès d'un fil, explica el seu objectiu, que era la determinació científica de la naturalesa del Mussol, terrible vampir camuflat de guerriller.
Com sempre, Montpalau obtingué un èxit apoteòsic. Fou molt felicitat per les simpàtiques autoritats gandesanes. Abans de marxar, una rondalla d'aficionats interpretà l'himne de Riego i Las habas verdes.
Les autoritats acompanyaren Montpalau a la fonda, on l'esperava un llit dur i grinyolador. Després, fent-se creus de la saviesa del nostre jove científic, se'n tornaren a la Societat Recreativa a jugar al set-i-mig.